Ahir al vespre es va celebrar a la Sala Pere Casaldàliga de la Llibrera Claret un sentit homenatge a Carles Cardó, l'insigne capellà i canonge que va ser un dels màxims representants de l'Església catalana del segle XX. L'acte va ser organitzat per Església Plural, en el marc del cicle d'activitats "Memòria i consciència històrica".
La primera ponència va ser la de l'historiador eclesiàstic Joan Bada, que va situar la figura de Carles Cardó en els antecedents del catolicisme català del segle XIX i el context social, cultural, polític i eclesial de l'època en què va viure. Una època amb moviments convulsius i en la qual, tal com va explicar Bada a tall d'anècdota, el bisbe de Barcelona, el carlí Manuel Irurita, va prohibir una assemblea de clergat amb l'argument que "es volia fer una Església catalana". De fet, moltes de les situacions que es van viure abans de la Guerra Civil a Catalunya i a Espanya es reprodueixen gairebé amb total exactitud en els nostres dies.
La segona ponència va anar a càrrec del catedràtic Jordi Giró, expert en l'obra de Cardó. Després de fer un breu recorregut per la biografia de Carles Cardó, tot repassant els seus principals llibres, articles i traduccions, Jordi Giró va remarcar la gran aportació que va fer en el camp de la cultura, la llengua catalana i la construcció d'una Església allunyada del nacional-catolicisme. L'obra més coneguda i controvertida, "Les dues tradicions" planteja l'existència d'una tradició espiritual tarragonina -catalana, per extensió-, contraposada a una tradició religiosa toledana o espanyola. En aquest llibre, Cardó va defensar el posicionament del cardenal Vidal i Barraquer i d'una Església catalana que no compartia les tesis apocalíptiques de la jerarquia de l'Església espanyola. La gran novetat és que Cardó va gosar oposar-se a l'alçament militar i considerar-lo il·lícit per motius confessionals i teològics. Per aquesta raó va patir persecucions dels dos bàndols -la FAI el volia matar i es va haver d'escapar- i el règim franquista va intentar, en va, que no publiqués el llibre. I no va ser fins l'any 1999 que es va poder publicar el darrer capítol del llibre, titulat "El gran refús", seguint la voluntat del mateix Cardó.
Carles Cardó és un dels personatges cabdals de l'Església catalana i, com es va subratllar ahir, en certa mesura va ser un precursor del Concili Vaticà II. Cardó ha exercit una gran influència en el clergat català, entre d'altres el traspassat bisbe Carrera. Així ho va corroborar en un emotiu testimoniatge personal un dels capellans assistents que omplia la sala de gom a gom. Jordi Giró va convidar els presents a rellegir l'extensa obra de Carles Cardó, perquè és d'una gran vigència. El seu pensament i els seus escrits retraten una època que, pel que fa a l'àmbit eclesial, a grans trets es repeteix ara.
