La “Fira” ja s’ha acabat. Tants mesos parlant-ne i preparant-la, tants rius de tinta vessats a propòsit d’aquesta fira i ara ja s’ha acabat, però només parcialment. Ara cal aprofitar l’èxit aconseguit i l’embranzida generada per tal que hi hagi un punt d’inflexió que permeti projectar internacionalment la llengua i cultura catalanes. La polèmica generada i atiada per la pràctica totalitat de l’opinió publicada espanyola ha fet que molta gent d’aquí i de fora es pregunti: “Què fa una cultura com la catalana en un Estat com l’espanyol?”.
Tampoc és que a hores d’ara hi hagi massa marge de maniobra i el que cal és no deixar-se intimidar i continuar aplicant la fórmula i el plantejament utilitzats aquesta setmana a Frankfurt. De tot el que ha passat els darrers mesos i sobretot durant la fira d’aquesta setmana passada cal extreure’n lliçons. Una de les que potser és més evident és la necessitat de treballar per tal de millorar la imatge i percepció de Catalunya en la premsa estrangera. La concentració dels corresponsals a Madrid és un reflex més de la gran acumulació de poder que en tots nivells s’hi està produint. Les preguntes i les actituds de bona part dels periodistes a la fira ha evidenciat que és necessari preparar una estratègia de comunicació que permeti donar a conèixer directament la realitat catalana, sense la peculiar mediatització dels mitjans de espanyols.

La incomprensió i desconeixement que han mostrat bona part dels corresponsals de premsa acreditats aquests dies a la fira és similar a la que mostren cada cop que es realitzen iniciatives per demanar l’oficialitat del català a les institucions de la Unió Europea a Brussel·les o Estrasburg: o no s’entén o es veu com una nosa o es posa al mateix nivell d’altres realitats molt diferents. No és un tema menor i, tot i la dificultat que comporta, caldrà pensar com es podrà anar bastint una estratègia de comunicació pròpia.