Que la premsa editada a Madrid i la Brunete mediàtica bramin contra tot allò català no és cap novetat, però la virulència i autoodi amb què han decidit vestir les cròniques relacionades amb la Fira del Llibre de Frankfurt mitjans com El Periódico i l’edició de Catalunya de El País ha deixat de pedra bona part dels seus lectors i de la societat catalana. Aquests dies, les tertúlies radiofòniques i de carrer ho comenten i ningú entén els motius que han dut aquests dos rotatius a emprendre aquest camí.
Una vegada que la cultura catalana té l’oportunitat de lluir amb tota la seva esplendor en un espai de prestigi i reconeixement, en lloc de contribuir-hi i sentir-se’n orgullosos, El Periódico i El País -potser per saber-se responsables de l'ostracisme de la cultura catalana en terra pròpia- han apostat pel boicot. No un boicot d’aquells silenciosos, dels que ometen la notícia –aquesta vegada seria impossible- sinó dels que rastregen tot allò de negatiu que se’n pugui desprendre.
El Periódico s’estrenava amb les reaccions de la premsa local a la presència catalana, i en destacava sobretot, tot i que minoritàries, les menys benèvoles: “El patriotisme cultural dels catalans és a vegades insuportable”, crítiques a l’absència d’autors en castellà amanides amb imatges de la crema de fotografies del rei –que tindrà a veure una cosa amb l’altra?-, comparacions del bilingüisme de Kafka amb el de Catalunya per censurar les tendències excloents són alguns dels continguts que reprodueix el diari barceloní. La corresponsal Paola Álvarez fins i tot es posa amb el discurs inaugural de Quim Monzó, que la immensa majoria va qualificar de brillant i que va aixecar aplaudiments del nombrós públic ressaltant-ne titulars alemanys com “Tan avorrit com només una inauguració pot ser” o “L’escriptor va afirmar no haver fet mai cap xerrada”.
Això s’afegeix a les cròniques de l’enviada especial Elena Hevia, que assegura sense embuts que els actes de difusió de la cultura catalana a la ciutat alemanya no desperten cap mena d’interès, que “la presència catalana no sembla estar fent gaire soroll”, que “el sector editorial [la] ignora”. I el seu diari ho pregona als quatre vents, en una portada en què un petó de Javier Bardem i Penélope Cruz es menja mitja plana, ignorant com fucionen aquestes fires i evitant comparar-ho amb edicions passades. Almenys, Hevia s’avé a dir que el discurs de Monzó va ser “una fogonada de vida i intel.ligència entre els avorrits discursos oficials" i que "havia seduït a tothom".
Amb no menys bilis deia en portada El País que “La polémica lastra la Feria de Francfort”, una polèmica, val a dir, que han alimentat especialment diaris com aquest. Tota la crònica es limitava a recollir la part de declaracions del director del certamen, Juergen Boos, referides a aquesta qüestió. Cap més font, cap més declaració. Tampoc calen, això és el que interessa i punt. I ben clar ho va deixar seu director adjunt, Xavier Vidal-Folch al programa La nit al dia. Amb la prepotència habitual se situava per sobre del bé i del mal, esquivant preguntes quan li convenia i atacant durament la manera en què l’Institut Ramon Llull ha gestionat la Fira.
