Cada any el “Institute of Higher Education, Shanghai Jiao Tong University” publica un rànquing d’universitats a nivell mundial. La metodologia emprada consisteix en fer una mitja ponderada en funció d’un seguit de variables com: ex-alumnes amb premi Nobel, número d’investigacions mundialment citades o numero d’articles publicats pel professorat en les principals revistes especialitzades. Cal dir que la grandària de la universitat (alumnes i professors) afavoreix a una millor classificació, i que els criteris emprats són insuficients.
La primera universitat de l’Estat espanyol en aparèixer a aquest rànquing, és la Universitat de Barcelona (UB), en la posició 166 –ha avançat 6 posicions respecte al 2005 i passa a ser la primera de l’Estat-, seguida per la Universitat Autònoma de Madrid (UAM) en la posició 248. La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es situa en la posició 453 i juntament amb la UB són les dues úniques universitats catalanes que apareixen entre les 500 primeres de la classificació. Aquests pobres resultats haurien de fer-nos reflexionar sobre quin és el model d’universitats que tenim. Per què les universitats del Regne Unit i dels Estats Units dominen categòricament aquesta classificació? Per què una bona part dels nostres acadèmics més prestigiosos treballen fora del país? Com volem ser pol d’emprenedors si molts dels millors cervells del país fugen a Londres, Paris o Madrid? Preguntin a on treballen o investiguen els números u de cada promoció d’industrials de químiques o d’econòmiques. Anem fent projectes com el 22@ perquè diferents empreses situïn els seus centres de recerca a casa nostra .Ho tenim difícil al no ser capital d’estat i no gaudir de les millors infraestructures- però si les nostres universitats no espiren a l’excel•lència, sinó som capaços de mantenir a casa els millors professors, si no som capaços de formar els nostres estudiants al màxim nivell, no serem gaire atractius per a les empreses que volen personal per investigar, per crear, per guanyar moltes batalles en el camp de l’innovació. Els futur secretari general d’universitats (sembla que serà Pilar Dellunde) té molta feina a fer. Des d’aquí l’animem a treballar per l’excel•lència de les nostres universitats. Difícilment es complirà aquest objectiu si no hi ha un canvi de model.