Un diari espanyol assegura en un reportatge que el concert econòmic és inviable econòmicament. Les fonts que consulta per sentenciar aquesta inviabilitat han estat triades amb molta cura per evitar qualsevol desviació del discurs oficial de Madrid, compartit pel PSOE i el PP.
L'argument que basteix el text és que si Catalunya gaudís d'un concert econòmic, la caixa solidària espanyola perdria un 17% dels seus ingressos, "fent així inviable el sistema". Traduït al llenguatge planer, la mamella catalana deixaria d'engreixar les boques d'aquella part de l'Estat que històricament ha viscut còmodament gràcies a un xantatge emocional segons el qual eren regions menys desenvolupades i necessitaven que la locomotora d'Espanya els donés una embranzida.
El resultat, tres dècades després de la Transició i el cafè per a tothom, és una Catalunya més escanyada financerament, amb un sistema sanitari i educatiu potent però collapsat, amb autopistes de peatge i una atenció als seus ciutadans sotmesa a les engrunes que escupi Madrid en els seus pressupostos. I una Andalusia, una Múrcia o una Extremadura més folgada, amb biblioteques i escoles carregades d'ordinadors, carreteres sense peatges... Per quins set sous l'Estat espanyol hauria de voler canviar aquestes regles de joc i acceptar un sistema de concert econòmic per a Catalunya? Prou que li pesa, el règim financer d'Euskadi i Navarra, i no tant pels diners que hi pugui perdre, sinó per la significació política històrica. El mateix és vàlid per a Catalunya, un concert econòmic equivaldria a donar ales a un país que sabria administrar els seus recursos i créixer encara més, situar-se en l'horitzó europeu i a més, mantenir-se en els primers llocs de molts paràmetres europeus que mesuren el grau de progrés social i econòmic d'una societat.
Deixant a banda les consideracions econòmiques i polítiques de la Metròpoli, cal avaluar fins a quin punt és sensat que, després que CiU hagi pactat la retallada de l'Estatut que incloïa un model de finançament força més digne que l'actual, ara faci bandera d'aquest propòsit com a objectiu vital en la propera legislatura, si bé matisa el terme concert amb l'eufemisme de "pacte fiscal català". El concert econòmic és incompatible amb el peix al cove. Quan els bascos, de la mà del PNB, han volgut alguna cosa de Madrid, han ofert el seu vot al PSOE o al PP a canvi de diners o més competències. I sempre se n'han sortit. Però el PNB mai no negociava directament: oferia un vot a canvi d'alguna cosa. Si la rebia, perfecte, i si no, el vot es quedava a casa.
