El model de finançament de les administracions locals és el mateix que fa tres dècades, però amb una diferència, i és que avui dia els consistoris es veuen abocats a oferir uns serveis que haurien de quedar coberts per l'administració autonòmica corresponent, però que, en el cas de territoris espoliats com Catalunya, el País Valencià i les Illes, entre d'altres, es fa impossible de cobrir. Un dels casos més coneguts és el de les escoles bressol, però també molts altres serveis socials que acaben essent gestionats a nivell municipal.

La descentralització de competències no ha anat acompanyada d'un increment de les partides destinades al finançament local. Fins fa poc, els municipis buscaven vies alternatives d'obtenció d'ingressos, que anaven des de la creació de taxes municipals específiques fins als coneguts negocis derivats de la venda de terrenys. Però el totxo s'ha acabat, i les necessitats socials dels veïns s'han incrementat paral·lelament a la retallada de la partida destinada als ajuntaments dels pressupostos generals de l'Estat. De fet, el 80% dels consistoris catalans tenen un endeutament que el mateix executiu espanyol considera excessiu.

Certament, alguns ajuntaments, sobretot de grans ciutats, han gastat, o malgastat, grans quantitats de diners en equipaments i obres desproporcionades. Eren anys d'abundància, tant als municipis com a les diputacions. Però ara el conte s'ha acabat, i les necessitats bàsiques de finançament no estan cobertes. Moltes administracions locals estan en risc de fallida. A les portes de les eleccions municipals, alguns alcaldes han apuntat la necessitat d'agrupar municipis petits sota un sol ens locals per intentar evitar-ne la fallida. I tot plegat, quan Catalunya, recordem-ho, regala cada any entre 20.000 i 22.000 milions d'euros que no retornen en forma d'inversió, sinó que se'n van a d'altres territoris històricament engreixats, però que segueixen fent àpats obscens gràcies a d'altres que s'aprimen a gran velocitat.