Aquest dissabte, a Twickenham, s'estrena el 6 Nacions 2009 amb un Anglaterra - Itàlia. El "XV de la Rosa", clarament superior sobre el paper, davant els últims a arribar. Però alerta, els italians, amb franca progressió els últims anys, es mouen disposats a fer saltar la sorpresa i aquest sembla el millor rival i el millor escenari per aconseguir-ho. Arrenca el 6 Nacions, probablement un dels torneigs més emblemàtics, carismàtics i històrics. Una de les 7 meravelles del món de l'esport. El rugbi recupera el primer pla mediàtic, i en el pròxim mes i mig centrarà un protagonisme segurament desgelat a casa nostra. I és que, tot i els malalts de rugbi que parlen català, l'esport més noble que es coneix és molt més popular en d'altres països. I sinó, dos exemples -bé, 3 si comptem el 6 Nacions. Concretament, més que exemples, dos noms propis: Nelson Mandela i David Kirk.
A tothom li sona -o li hauria de sonar a aquestes alçades de l'era de la informació- el nom de l'expresident sudafricà. El primer president escollit democràticament a Sudàfrica, el primer negre en arribar al càrrec, el líder carismàtic del CNA (Congrés Nacional Africà), durant anys la punta afilada de l'Umkhonto we Sizwe o Llança de la Nació -l'ala militar del CNA. En definitiva, el protagonista d'"El factor humà", el llibre que acaba de publicar el periodista John Carlin -absolutament recomanable. Es tracta d'una peculiar biografia de Nelson Mandela centrada en els anys que van del 1985 fins al 1995, quan simbòlicament Sudàfrica supera la barrera social i racial que divideix asimètricament el país, l'Apartheid. L'excusa, el moment definitiu, l'explosió en positiu de la tensió acumulada, el tancament de la ferida que divideix Sudàfrica entre la majoria negra i la poderosa minoria afrikaner, és la final del Mundial de rugbi del 1995 que es juga a Sudàfrica i que, contra pronòstic, guanyen els Springboks -la selecció sudafricana.
Fins aleshores, el rugbi havia estat considerat a Sudàfrica un esport de blancs, una definició de la diferència racial, una plasmació de l'odi dels negres. Hàbilment, Mandela va aprofitar aquell Mundial per construir una nació. "L'esport té el poder de canviar el món. Té el poder d'inspirar i unir les persones com poques coses més... s més poderós que els governs per ensorrar les barreres racials", havia dit Mandela. Amb això va aconseguir allò que havia perseguit durant anys a la presó, allò que el CNA havia batejat com una "democràcia no racial". Aquella final, la del 1995, la van jugar un equip de blancs i Chester Williams, el primer negre en jugar amb la samarreta de la selecció sudafricana. Darrere seu, blancs i negres van superar tensions i odis units per un objectiu.
Culpable de la noblesa que el defineix, la història del rugbi amaga passions i traïcions sonades. Si a Sudàfrica va servir de vehicle per construir una nova nació, a Nova Zelanda ha viscut un últim capítol fosc. David Kirk va ser el capità dels All Blacks -la selecció de Nova Zelanda- durant el Mundial del 1987, en que la selecció kiwi es va proclamar campiona del món. Kirk era el capità perfecte, el gendre somiat. Un mitja melé envejable, un líder per l'equip, una referència pels aficionats, una bandera pel país. Format acadèmicament amb 2 carreres universitàries, tot ho feia bé. Va deixar el seu país per anar a estudiar a Oxford. Quan va tornar a Nova Zelanda va treballar en diferents empreses, va entrenar equips de rugbi i va ser assessor del primer ministre. Fora del rugbi, un triomfador. Però David Kirk ha pecat. Perquè a Nova Zelanda no hi ha res més sagrat que la samarreta negre dels All Blacks. I per un home com David Kirk aquest gest pren encara més simbolisme. Fa uns dies, Kirk es va nacionalitzar australià. Ni més ni menys que australià. s cert que fa 10 anys que hi viu, que hi treballa, que la seva dona és australiana, els seus tres fills també. Ell s'ha justificat assegurant que "de cor es continua sentint novazelandès" i que "en el fons, els novazelandesos i els australians no som tant diferents". A Nova Zelanda però, la resposta sobre la qüestió és clara: "no comment!".
El rugbi. Arriba el 6 Nacions i de comentaris les pròximes setmanes en sobraran. Històries que se sumaran a les de Mandela i Kirk. La modernitat ha arribat a l'esport més tradicional. Per primera vegada es jugarà un partit del 6 Nacions en un divendres -el França-País de Gal·les del 27 de febrer. El torneig s'acabarà en un espectacular "supersaturday" el 21 de març. Entremig, Grand Slam, Calcutta Cup, Cullera de fusta i glòria. Sempre pel camí de l'honor, la tradició i l'esport.
