El Madrid, tot i estar completant una temporada magnífica a la lliga, malgrat presumir d'un dels millors àlbums de cromos del món, a pesar d'organitzar la final de la Lliga de Campions al seu estadi, està trist. El club està inquiet i el ressegueix constantment un malestar, un neguit. No és una situació de desesperació ni de turment, encara no. Però li falta poc. Els fets el delaten.
A Florentino Pérez, aquests últims mesos, ningú li ha ensumat l'alè, ningú l'ha sentit parlar, ningú n'ha recollit declaracions. Florentino Pérez està amagat. I és que el president del Madrid és conscient que les coses no marxen com s'havia imaginat. Qui sí que parla és Jorge Valdano. Ho fa per justificar Cristiano Ronaldo o per criticar Manuel Pellegrini. Ho fa també per alabar el joc de l'equip -"feia anys que el Madrid no jugava tant bé" i per aparèixer en entrevistes lluint les 9 copes d'Europa del club -recurs esgotador quan les coses no van bé. Valdano no sap on balla i la seva feina consisteix en apagar incendis que el mateix club genera i, vitalment, per donar la cara pel seu president. I és que al club blanc estan intranquils.
Les campanyes mediàtiques organitzades, qui sap des d'on, tenen el Barça com a objectiu i amb uns arguments recurrents que recorden les èpoques perdedores del club blaugrana. Amb la diferència que l'aparell distorsionador de la Brunete mediàtica' és més potent. Consisteix en crear fantasmes al voltant dels èxits del rival. Això es tradueix en campanyes arbitrals, en favors polítics o el que sigui. Aquesta estratègia, a més, inclou l'exageració en positiu d'allò propi. El cop de taló de Guti a Riazor -tècnicament brillant- va semblar que descobria un nou gest dins el futbol universal i que baixava al purgatori a tots aquells que discutien si Guti es mereixia jugar amb la selecció espanyola.
Tot això té una resposta i una conseqüència. La resposta, que el Barça -com a club, com a equip i com a afició- ha aconseguit un grau de maduresa tant gran que va a la seva, no l'afecta aquesta atmosfera intoxicadora. La conseqüència, que el Madrid està més pressionat que mai. Han entrat en un bucle perillós amb efectes contraris als desitjats i que els exigeix més que mai. Si CR9 és el millor ha de rendir més que Messi. Si Guti es mereix anar al Mundial ho ha de demostrar cada setmana. Si l'equip és superior, ha de guanyar-ho tot. Si els àrbitres ajuden al Barça, això ha de quedar palès en cada acció. I tot això no passa. Perquè no és cert. I això no deixa de torturar el Madrid. Quina paciència...
