L'esport viu de cicles. El sistema mateix així ho provoca. Els mundials, els europeus o les fases de classificació conviden a repetir històries. Veiem créixer esportistes que amb noms diferents repeteixen actituds d'antics protagonistes. I a l'estiu, ja és un clàssic trobar-nos amb portades publicades. Aquestes

repeticions moltes vegades resulten funestes. I lamentablement, l'esport de casa nostra s'ha acostumat a viure en un box obscur. La selecció espanyola d'hoquei patins ha sumat un nou títol de campions del món. L'equip, íntegrament, des del porter fins el seleccionador, és català. s l'últim exemple que se suma a una llarga llista. Però la nostra bandera, la nostra samarreta, el nostre esport, tot i ser el protagonista, no apareix enlloc.

Hi ha imatges que també tenen aire de repetició. La demostració de catalanisme i, encara més, de voluntat de catalanisme exhibida durant el pas del Tour per Catalunya amb invasió d'estelades als vorals de les carreteres i als carrers de les ciutats no la pot negar ningú. Ara bé, sí que es pot silenciar des de molts racons. La majoria de mitjans, per descomptat, ja ho van fer per vici. La majoria de polítics, també els de casa, ho van fer per por o per convicció. El cas és que aquest silenci va ser alarmant després de l'evidència de les imatges.

Lluny d'aquestes fronteres, alguns s'esforcen a obviar el terme galàctic. Però senyores i senyors, la realitat ja es confon a mig camí entre el present i el passat. Exhibició pública, pompa exagerada, supèrbia general... i així fins a complir amb els 7 pecats capitals. El Madrid de Florentino ha tornat i les bases del projecte són les mateixes. s una encarnació que cansa, fa mal d'ulls i, perquè negar-ho, ràbia. A algú, però, li sona el final de la història? s el que té el dejà vú. O bé crea il·lusió o bé resignació.