Aquesta era la premissa que instruïa Guardiola als seus jugadors -almenys davant la premsa- abans del partit a Gerland contra l'Olympique de Lió. Sens dubte, aquesta és la línia que tots els entrenadors presents en aquests vuitens de final de la Lliga de Campions tenien clar que no, repeteixo, que no havien de seguir. La idea instaurada que són partits diferents -i ho són-, molt més llargs, tòpicament de 180 minuts, ha arrelat amb força. Tant, que el que ha acabat provocant és la mentalitat que tot plegat es resoldrà al partit de tornada. I això, el que ens acostuma a regalar, són partits d'anada insulsos, tremendament tensos, conservadors i, conseqüentment, amb pocs gols.
Sí, com cada regla té la seva excepció, el 0 a 5 del Bayern al camp de l'Sporting de Portugal. Pel que fa a la resta, 11 gols en 7 partits. I això, tenint en compte que un dels protagonistes era l'Atlètic de Madrid, històricament rebel·lat contra les lògiques esportives -en el seu partit contra el Porto es van marcar 4 gols.
Analitzant amb més deteniment la resta de partits, la pauta preestablerta responia a aquesta mentalitat conservadora dels partits de 180 minuts. El mateix Barça no va abocar-se a l'atac cercant la seva identitat fins que va veure que podien aparèixer les orelles del llop. Res preocupant però un 1 a 0 en contra a definir al Camp Nou no era precisament un caramelet. La resta, coses ben previsibles. Qui podia trobar gols en un Inter-Manchester United sabent que encara espera Old Trafford? O el que és el mateix, Mourinho contra Ferguson? L'Inter s'ha acostumat aquesta temporada a defensar sense pretextos estètics els resultats quan són favorables. I el United... què més es pot dir d'un equip que va camí de Guinness aquesta temporada entre tants 1 a 0 i 0 1 a favor que li han donat el lideratge a la Premier League? A més, Van der Saar, el seu porter, s'acosta al rècord d'imbatibilitat.
Tot plegat, prometia poques emocions fins i tot als més optimistes. El mateix es podia esperar del Chelsea-Juventus. En canvi, sí que s'han trencat pronòstics en l'Olympique-Barça i en l'Arsenal-Roma. Tots quatre són equips delineats pel futbol ofensiu, espectacular, obert. Acumulen registres golejadors envejables i tenen cracks en la zona ofensiva. La por i el respecte excessiu resulten ser arguments de massa pes a aquestes alçades.
El que realment sorprèn és el que li ha passat al Madrid. Ha perdut a casa i, a més, no ha marcat -0 a 1 davant el Liverpool. Sorprèn perquè, com tothom sap, el Madrid es presentava a la cita com l'equip dels 10 gols a favor en els últims 2 partits. L'equip de les 9 victòries consecutives. L'equip de la remuntada impossible a la lliga. L'equip de Robben, aquell jugador equiparable a Messi. L'equip de Raul, l'home dels 311 gols amb la samarreta del Madrid. L'equip del 3 a 0 'pitonitzat' per un Boluda in crescendo que omplia titulars amb el seu "chorreo" al Liverpool. Quantes portades han caigut...
Ens trobem davant aquest panorama, no el del Madrid, sinó el del respecte excessiu, el de la por als partits d'anada de qualsevol eliminatòria, el dels partits de 180 minuts. El consol? Ens queda la tornada. Per pebrots algú s'haurà de definir.
