Per als que hi entenen, el Regal Barça té la millor plantilla de l'era Pascual. S'ha reforçat amb intel·ligència i fitxant el que li convenia, i  no s'ha deixat seduir pels cants de sirena americans. S'ha gastat els quartos en fer un bon equip, i no en tenir una estrella per alguns partits.

Aquesta és una temporada marcada per al lockout de la NBA. Cal veure fins a quin punt això pot modificar i transformar els equips. A hores d'ara, la majoria d'equips grans d'Europa ja s'han reforçat amb algun jugador de la lliga nord-americana, acceptant el risc que suposa d'hipotecar l'equip. Itàlia, Espanya, Rússia, Grècia, Turquia, tothom ha volgut portar grans jugadors per fer més atractiu el producte, ni que sigui per alguns dies.

Dit això, mereix una reflexió especial la reacció dels jugadors de l'NBA a l'hora de venir a Europa. Sovint es diu, i és ben cert, que els yankees viuen al límit, que s'hi guanyen X dòlars al més, doncs es gasten exactament això, per molt que sigui. I que els europeus no ho fan d'aquesta manera. Per això, amb el lockout, molts americans han hagut d'acceptar, a contracor, anar a jugar a Europa. I els ha estat igual en quin equip fer-ho. Al que més pagués. Els europeus, en canvi, han apostat per una vessant molt més romàntica. El rus Andrei Kirilenko ha volgut jugar al seu club de tota la vida, el CSKA de Moscou, segur que no per pocs diners. El francès Tony Parker, ha fitxat per l'Asvel Villerubanne, equip per al que pràcticament jugarà sense cobrar i club del qual n'és directiu. Pau Gasol ja ha deixat ben clar que, si ha de jugar a Europa, ho farà al Barça. L'única peça que balla aquí és Rudy Fernández. Lliure de jugar amb qui vulgui i de cobrar tant com vulgui, el català haurà d'explicar un dia per què, durant alguns partits, o durant una primera temporada, va preferir el color verd dels bitllets de Florentino al verd del joventut.