La guerra sempre és un bon negoci. Els conflictes, al marge de morts, produeixen beneficis econòmics i sovint també donen notorietat a persones que en una situació normal passarien del tot desapercebudes per la seva mediocritat o incapacitat.
De l'enriquiment personal gràcies al conflicte basc tenim els exemples dels antics responsables policials espanyols, Roldán, Vera i companyia. Un enriquiment a càrrec dels fons reservats del Ministeri de l'Interior que han servit tant per augmentar les arques dels funcionaris de torn com per finançar la guerra bruta contra ETA. Un altre negoci, aquest legal, és el de les empreses de seguretat que actuen a Euskal Herria.
Es tracta d'un sector molt llaminer perquè el cas basc necessita a centenars d'escortes per protegir els amenaçats per ETA. Com va demostrar anys enrere i en seu judicial l'expresident del PNB, Xabier Arzalluz, el popular Jaime Mayor Oreja és un dels afavorits per aquest negoci de la seguretat privada. En el cas de la promoció personal, política i professional a costa d'ETA, el conflicte basc també ens deixa exemples significatius de misèria humana.
Bartolomé Rubia, "Bartolín", regidor del PP de La Carolina, a Jaén, va aparèixer el maig de 1998 a Irún i va denunciar que ETA l'havia segrestat. La policia va descobrir l'engany. Al 2000, ETA col·locà una bomba a la universitat basca contra la professora Edurne Uriarte. L'artefacte no va esclatar i llavors una altra professora, militant del PSE, es va reivindicar com a "víctima autèntica" de l'atemptat fallit. Aquesta docent, avui a l'òrbita del PP, "desitjava" estar en el punt de mira d'ETA per incrementar el seu "prestigi" davant l'opinió pública espanyola. Al 2004 es van donar dos casos de greu manipulació política. El primer a causa dels atemptats islamistes de l'11 de març a Madrid. El govern espanyol, presidit per José María Aznar, organitzà una gran mentida per evitar perdre les eleccions i, en un primer moment, atribuí a ETA l'autoria dels atacs als trens de rodalies. El segon episodi es produí el novembre del mateix any, dies després que Batasuna presentés la Proposta d'Anoeta a Sant Sebastià. L'entorn del PNB, a través d'un grup de comunicació, va intentar boicotejar aquesta oferta de pau filtrant un comunicat d'ETA anterior i, per tant, fora de context que apostava per seguir atemptant contra l'exèrcit espanyol.
El darrer "incident" que confirma les màximes "la primera víctima de la guerra és la veritat" i "no deixis que la realitat et faci malbé un bon titular" el trobem a Leitza.
En aquest poble navarrès un guàrdia civil simulà un atemptat fallit d'ETA contra la casa-caserna que custodiava la matinada del 29 de novembre passat. Al lloc dels fets, des del primer moment, va quedar clar que tot es tractava d'un muntatge d'un o més agents, no se sap amb quina intenció. Però el que interessa destacar d'aquest cas concret és l'ús polític que va fer el ministeri dirigit pel maquiavèl·lic Rubalcaba. Durant hores, "fonts de la lluita antiterrorista" van engreixar la versió de l'atac d'ETA dosificant les dades filtrades i dirigint els mitjans de comunicació cap aquesta hipòtesi. Fins i tot el conseller d'interior de Navarra, el regionalista d'UPN Javier Caballero, va afirmar que "no cal cap investigació per saber que quan es produeix un atemptat d'aquestes característiques tot apunta que és fruit de la banda terrorista ETA. Sense cap mena de dubte".
El govern de Zapatero va aprofitar la irresponsabilitat de la Guàrdia Civil de Leitza per inventar-se, i mantenir durant nou hores, un inexistent atemptat d'ETA amb el qual pretenia desprestigiar la Proposta d'Alsasua, la última oferta de l'esquerra abertzale a favor d'una sortida pacífica, democràtica i negociada amb Espanya. ETA no atempta des de fa gairebé cinc mesos, una inactivitat que sembla molestar a Rubalcaba. A falta d'atemptats prefereix inventar-se'ls. Sempre és més rentable la guerra, ni que sigui virtual. Sobretot si l'Estat és conscient que, sense la gran coartada de la violència, té la batalla política perduda a Euskal Herria.
