Les eleccions al Parlament Europeu han permès constatar el declivi de la socialdemocràcia a nivell continental. La crisi econòmica semblava donar la raó als qui s'oposaven al liberalisme desenfrenat de les últimes dècades, però han estat les dretes les que han capitalitzat a nivell polític el malestar polític creat per la crisi.

El professor d'Història Contemporània de la Universitat Bocconi de Milà, Giuseppe Berta, acaba de publicar "Eclipsi de la socialdemocràcia" (editorial Il Mulino) on explica que la causa de la decadència de la socialdemocràcia rau en què no ha estat aquesta la que ha domat el capitalisme sinó al revés: ha estat el capitalisme el què ha domat la socialdemocràcia.

El llibre recull les dificultats de l'esquerra europea en els moments actuals de crisi del capitalisme degut als excessos del liberalisme dels últims vint anys. Resulta curiós el fet que els partits polítics que han criticat el capitalisme i aquest liberalisme no siguin capaços d'aprofitar aquesta postura ideològica ni transformar-la en rèdits electorals.

El fet és que la socialdemocràcia està en crisi, com ho està el capitalisme. Giuseppe Berta és un dels més brillants historiadors econòmics de la jove generació, un historiador dels fets i de les idees. Diu que els italians no han conegut mai una vertadera socialdemocràcia, ofegada pel combat entre socialistes i comunistes, i per la forta presència del reformisme catòlic. Però a molts estats europeus la socialdemocràcia ha estat, i és, un partit fort i amb forta implantació social, des de l'Estat espanyol fins els estats nòrdics, passant per Alemanya i la Gran Bretanya.

Avui dia, ja en queda ben poca cosa de la socialdemocràcia que després de la Segona Guerra Mundial va impulsar el sistema de benestar, la plena ocupació, la reducció de les desigualtats i la legislació, i que va permetre, al mateix tempps, garantir el treball.

L'exemple britànic
L'atenció de l'autor se centra, sobretot, en la Gran Bretanya, en el líder laborista Tony Blair, en el seu ideòleg Anthony Giddens i en l'actual primer ministre i successor de Blair, Gordon Brown. Aquests personatges han estat els innovadors, els qui primer van adonar-se que en els últims vint anys, degut als canvis econòmics i internacionals, l'estratègia de la socialdemocràcia tradicional havia deixat de funcionar. Per això van inventar-se una estratègia liberal-democràtica, per canviar el rumb del Partit Laborista britànic i el de molts altres partits socialdemòcrates europeus que van seguir el seu exemple i el seu camí.

Cal recordar que el laborisme britànic porta tres legislatures al poder. Pot parlar-se, per tant, d'èxit tot i que amb la crisi actual ha perdut peu i tots els pronòstics el situen fora del poder a partir dels pròxims comicis legislatius de l'any vinent. Explica el llibre que Schumpeter, poc abans de morir i veient les polítiques socialdemòcrates del govern britànic, va pronosticar que el capitalisme estava sent domat per la socialdemocràcia.

Aquesta profecia va ser falsificada pel Nou Laborisme donat que no ha estat la socialdemocràcia la que ha domat el capitalisme sinó a l'inrevés. L'objectiu de guanyar les eleccions i mantenir-se en el govern ha produït l'efecte que sigui el capitalisme el qui ha domat a la socialdemocràcia. Mentre Europa vota de manera majoritària a partits de dretes, els Estats Units acaben d'escollir un president reformista.

La conclusió és que la socialdemocràcia ha estat una estació en el camí de l'esquerra, una estació en què no s'hi tornarà degut als canvis econòmics, socials i internacionals. Però les peticions de justícia social continuaran essent una part de l'agenda política, i es combinaran amb les demandes d'eficiència econòmica i de llibertat individual.