Si hi ha un país europeu on les relacions són cada vegada més estretes entre democràcia, mitjans de comunicació, i on l'entreteniment i l'espectacle estan més desenvolupats, aquest sens dubte és Itàlia. Allí s'acaba de publicar un llibre, "Política pop" (editat per Mulino), subtitulat "De Porta a Porta a l'illa dels famosos", en què s'estudia l'evolució político-social de les democràcies occidentals. Els autors
són el professor Giampietro Mazoleni, de Comunicació política i Sociologia de la comunicació a Milà, i Anna Sfardini.
L'obra explica l'enorme potència del còctel entre política, espectacle i mitjans de comunicació que ha portat a desdibuixar les fronteres existents entre la realitat i la ficció, alhora que dóna vida a un nou sistema en què no hi ha distincions de gènere. Regnen les lògiques dels mitjans de comunicació i els imperatius del consum, que són estimulats per la indústria de l'entreteniment i de l'espectacle. El llibre argumenta que públic-ciutadania s'està acostumant a que la política sigui espectacle i a que la democràcia estigui estretament lligada als mitjans de comunicació, i d'aquesta barreja sorgeix el que els autors defineixen com la política pop.
El resultat, segons el llibre, és que la política avui dia és un producte subaltern i dependent de la indústria de la cultura i del mercat de l'entreteniment, és a dir: la política ha perdut la seva autonomia en ser presonera de les emocions. Ha desaparegut la primacia dels ideals, dels raonaments, dels projectes de present i de futur, dels interessos i de la identitat col·lectiva. En el lloc de l'ètica s'ha situat l'estètica.
Berlusconi ha fet de la política una comèdia
El llibre pot ser, en algunes de les seves parts, apocalíptic en despullar la profunda mutació que estem vivint en la nostra vida col·lectiva. Afirmen els autors que els protagonistes creuen haver-se adaptat als nous hàbits socials quan, en realitat, no són més que titelles. El fenomen és general en el món occidental, però a Itàlia va accelerar-se a partir dels anys 80 i la caiguda de la primera República italiana va facilitar el camí als canvis actuals.
L'actual primer ministre, Silvio Berlusconi, és el símbol, la síntesi, la culminació i el messies d'aquest procés perquè popularitza la política fins a convertir-la en una comèdia nacional. Itàlia ha estat l'Estat europeu en que un humorista comediant, el popular Beppe Grillo, cantants com Adriano Celentano, actors com Benigni o escriptors com Roberto Saviano han assumit un paper polític i, en alguns casos, com és el de Grillo, han arribat a concentrar desenes de milers de persones mentre les enquestes d'opinió els hi donaven una apreciable intenció de vot en cas de presentar-se a uns comicis.
En menor mesura, quelcom de semblant ha passat a Alemanya, on un còmic, un humorista posat a la política, suscitava en dates recents milions d'adhesions. El nou sistema, barreja de polític, mediàtic i espectacle, utilitza a fons les imatges, la seducció, l'entreteniment, l'estratègia discursiva, els referents històrics, la hibridació. Aquesta evolució ha afectat la naturalesa del sistema democràtic. Hi ha postures dels qui mostren preocupació i rebuig enfront del matrimoni entre política i divertiment, i els qui consideren que la política pop està perfectament adaptada a la cultura de la participació i de la democràcia.
De fet, tot plegat ens porta a considerar el Gran Germà com un laboratori o càtedra de virtuts cíviques que s'expressen en el televot, segons corrobora Filippo Ceccarelli al diari "La Repubblica".
