La política de reformes del president francès, Nicolas Sarkozy, inclou "dotar a França, dins de l'any 2009, d'estadístiques de la immigració i de la integració de major qualitat", segons encàrrec efectuat el passat 7 d'abril al ministre d'immigració.
El comissari de la Diversitat, Yazid Sabeg, ha creat una comissió, presidida per François Héran, director general de l'Institut Nacional d'Estudis Demogràfics (INED), que ha d'elaborar un informe sobre la diversitat abans de l'estiu i Sabeg, aprofitant l'ocasió, vol presentar un projecte o proposta de llei destinada a "convertir en legal el mesurament de la diversitat". I al voltant d'aquests fets i propòsits, des de fa mesos, s'ha suscitat un viu debat sobre el que s'anomena les estadístiques ètniques.
Les revoltes de l'any passat de la joventut dels suburbis de les grans ciutats va deixar clar, a qui encara en pogués dubtar, que la teoria de la igualtat, que tots els francesos són iguals, no és una realitat. La quasi totalitat dels joves que incendiaven cotxes, comerços i establiments públics (escoles, centres socials,...) eren immigrants o fills d'immigrants. Fins ara, la teoria de la igualtat feia impossible a França l'existència de enquestes i estadístiques que classifiquessin a la població pel seu origen, per la seva religió, perquè (en teoria) tots són iguals. La realitat és una altra i tothom té clar que la societat francesa no dóna les mateixes oportunitats a tothom, sinó que discrimina en funció de criteris racistes, és a dir, d'origen geogràfic, de color de la pell, de procedència familiar, etc.
Quan van produir-se les revoltes del suburbis, Sarkozy era ministre de l'Interior i hi va fer front amb fermesa, però la presència de policia als carrers dels suburbis no soluciona el problema social i econòmic de la discriminació i, per aquesta raó, sap que cal fer alguna cosa més. I per començar noves polítiques, en primer lloc cal saber quina és la realitat social, quants immigrants i fills d'immigrants hi ha, quants accedeixen als estudis superiors, quants tenen treball, quants arriben a càrrecs directius, etc. Però aquí es xoca amb la muralla de la suposada igualtat i s'encén el debat.
El tema de les quotes
Sabeg vol poder comptar els negres i els àrabs i, per això, cal modificar la llei. Hi ha propostes, dins del debat en curs, que la diversitat real existent a la societat francesa es reflecteixi a les empreses, a l'administració, a les televisions, és a dir, que es garanteixi la presencia d'àrabs i negres en aquests llocs i s'eviti la seva exclusió, el que voldria dir imposar un 10% de magribins (o francesos d'aquest origen), el 5% de negres a les universitats, a les televisions, a les empreses, en la política, etc. Hi ha qui en té prou en poder disposar d'estadístiques, sense arribar a les quotes, però els contraris diuen que l'etiquetatge no resol les discriminacions. A la base de tota la discussió se situa el model francès segons el qual es consideren els individus, no les comunitats (aquesta ideologia és la base del partit català espanyolista Ciutadans/Ciudadanos).
Fa quinze anys França es posava com a model de mestissatge enfront de la segregació nord-americana, però avui dia els immigrants magrebins tenen un índex d'atur tres vegades superior als francesos. Molts diuen que no voler veure això afavoreix la discriminació, no voler comptar equival a beneir el que hi ha. Dins dels partits polítics hi ha partidaris a favor i en contra de les estadístiques ètniques, tot i que sí que hi ha consens en que cal fer alguna cosa per evitar noves explosions socials (i ètniques) com les dels suburbis. També en les comunitats discriminades hi ha divisions i polèmica. La major part dels negres són favorables a les estadístiques, mentre que part important dels magrebins hi estan en contra per por a ser encara més discriminats pel seu origen.
Per evitar la divisió en comunitats, l'Alt Consell de la Integració (HCI) proposa el mètode geogràfic. L'Insee pot fer censos sobre la nacionalitat i el lloc de naixement de les persones i dels seus familiars, el que permetria disposar d'estadístiques sobre la segona generació, seguir el seu recorregut escolar i professional, i adoptar polítiques públiques. La tercera generació tornaria a l'anonimat de la integració. A la Gran Bretanya hi va haver un debat semblant que va portar a la creació de una referència etnoracial, a partir del 1991, i una agència per a la igualtat racial vigila les proporcions de negres, blancs, asiàtics, etc. Però en els últims anys les diferències en els índexs d'atur entre blancs i negres no han evolucionat. Als Estats Units el sistema de quotes ha permès la creació de una classe mitja negra. El president Obama, durant la seva campanya electoral, va dir que les estadístiques ètniques "han de ser completades amb criteris socials" ja que "les meves filles tenen menys necessitat d'ajut que els nens pobres blancs".
França és mestissa
A França hi ha un elevat grau de mestissatge, ja que una quarta part dels joves de divuit anys tenen un avi immigrat i una tercera part dels descendents de magrebins es casen amb franceses (no descendents d'immigrants) i, segons estudis fets, els fills de parelles mixtes franco-magrebines són menys discriminats quan el pare és francès. Entre els opositors a les estadístiques hi ha Patrick Gaubert, president de l'Alt Consell per a la Intergració i de la Lliga contra el racisme i l'antisemitisme (Licra), així com associacions com SOS Racisme i Ni putes ni submises. Segons Gaubert, les "estadístiques sobre la raça i la religió van en contra de tots els valors de la nostra República".
El debat està en marxa, puja de to, divideix a partits i associacions de tota mena. Caldrà veure com se'n surt el mediàtic cap de l'Estat francès.
