Davant les imatges de caos i pillatge la visió conservadora hi veu sols el vandalisme de grups de joves immigrants o d'origen immigrant, desarrelats i violents, mentre una visió més sociològica busca explicacions en la situació de degradació política, social, econòmica i cultural que afecta a les nostres societats occidentals.

És un fet evident que en les societats del món occidental hi han grups violents. Només cal veure el que succeeix molts caps de setmana en els camps de futbol. Alguns d'aquests grups professen ideologies extremistes que justifiquen la violència mentre que d'altres són simplement bandes juvenils. A Barcelona veiem sovint com la suma d'aquests grups, en determinades ocasions (celebracions futbolístiques, protestes socials, manifestacions polítiques,...), apareixen fent la seva guerra amb el resultat de destruccions, ferits, detinguts,...I el mateix succeeix a Atenes, Roma, París i un seguit de ciutats europees.

Ara bé, la violència vocacional d'uns centenars (o milers) de joves adquireix grans proporcions, catastròfiques, quan aprofiten l'existència d'un brou social que les amplifica perquè s'hi sumen milers de persones (joves i no tant joves, immigrants i naturals del país) que volen expressar la seva protesta en els carrers i castigar un sistema que els margina, els deixa sense feina, sense casa, sense subsidis, retalla els ajusts socials, en definitiva, que els puteja mentre dedica milers de milions d'euros (o dòlars) a salvar bancs i banquers amb la complicitat i col·laboració d'una classe política que no està al servei del poble que els elegeix sinó dels poders fàctics.

Ni més policia ni menys immigrants
El que està passant aquests dies en alguns barris de Londres i s'ha estès a d'altres ciutats angleses ja fa dècades que ho estem veient en altres ciutats europees i nord-americanes. De cap manera es pot legitimar la violència i els saquejos però no podem quedar-nos en la superfície dels grups de joves descontrolats i desarrelats. No n'hi ha prou en constatar que ni la política d'integració francesa dels immigrants ni la britànica del multiculturalisme no han donat resultats satisfactoris. No hi ha solucions màgiques ni úniques als problemes de la immigració. També ens equivocaríem si l'anàlisi se centra en els immigrants (o la segona generació) no integrats.

La solució no és més policia (visió conservadora que redueix el problema a l'ordre públic), ni més jutges i judicis pels vàndals. Tampoc n'hi ha prou amb polítiques voluntarioses pels immigrants i els seus fills o tancant les fronteres als qui busquen el paradís europeu. Ens trobem davant d'un problema profundament polític: la distribució dels recursos econòmics. Cal millorar a fons la societat actual, aspirar a una nova forma de societat més justa, amb menys injustícies i discriminacions. L'alternativa, continuar com fins ara, és la multiplicació de les explosions socials com la que ara sacseja la Gran Bretanya i la continuació indefinida de crisis econòmiques que amenacen no sols l'euro i el dòlar sinó l'estabilitat i benestar de les nostres societats occidentals.

Quan les instàncies de poder planifiquen i decideixen a qui i a què es destinaran els recursos, observem que davant la crisi sorgida el 2008 s'ha donat prioritat al sistema financer i s'ha decidit sacrificar a sectors socials com la joventut (elevada taxa d'atur, malgrat la seva bona formació) i les classes mitjanes (les grans paganes de totes les crisis) i, si cal, retallar els beneficis socials del més necessitats (no tenen lobbys que pressionin a favor dels seus interessos i cada quatre anys, quan toca eleccions, se'ls fan promeses que no tenen perquè complir-se). En aquest context, algú pot estranyar-se que es produeixin explosions socials, en les quals els vàndals es mouen amb gran facilitat?