El de Tunísia ha estat el primer règim autoritari en saltar pels aires però no serà l'últim. La setmana passada ja vaig escriure que tot el Nord d'Àfrica era com una olla bullint a punt d'explotar. De fet, aquesta situació, amb menor o menor intensitat, es pot generalitzar a tot el món àrab, on els règims són dictadures militars o monarquies absolutistes. De la mateixa manera que la crisi de l'euro va començar per Grècia, va seguir per Irlanda i ara és a les portes de Portugal i l'Estat espanyol (amb Bèlgica i Itàlia a la sala d'espera), la crisi del món àrab ha començat per Tunísia i pot seguir per qualsevol altra estat àrab.
A l'hora d'explicar la situació no serveixen les anàlisis simplistes del tipus "el jovent no té feina" o "hi ha molta corrupció" o "la causa és l'explosió demogràfica" o "la revolta ha estat provocada per la pujada dels preus dels aliments i per la manca de llocs de treball". Les raons dels últims esdeveniments són aquestes i moltes més perquè el món àrab viu situacions complexes, amb característiques comunes, que donen fenòmens socials semblants.
s interessant recollir la tesi del premi Nobel d'economia Amartya Sen que, en contra del que deia Malthus, afirma que la causa de les fams que porten a les revoltes és l'absència de llibertats més que no pas el creixement demogràfic. Les causes primeres de les revoltes, doncs, serien la manca de llibertats, la puja dels preus dels aliments i l'absència de prous llocs de treball degudes en gran part als límits d'un règim basat en l'expropiació dels ingressos que genera el petroli per part de una màfia militar, cas algerià, o l'atzucac d'un règim policial on els ingressos del turisme se'ls queden els pocs que tenen el poder, cas tunisià.
La causa és el règim polític
Els règims oberts, democràtics, on tothom té dret de produir i intercanviar, afavoreixen el desenvolupament mentre que els sistemes tancats, les dictadures, els especuladors s'apropien dels drets d'accés a la producció i als intercanvis. s el cas dels estats del Magreb. On es demostra que no és possible mantenir un règim autoritari i assegurar un creixement econòmic i social. Quan hi ha expansió econòmica, com en els últims anys, aquesta beneficia als qui tenen el poder, deixant al marge a la joventut, que representa més del 40% de la població.
El diari "Le Quotidien d'Oran" (Algèria) escriu que "enfront l'atur dels joves, siguin diplomats o no, enfront a l'empobriment de les classes mitges, que veuen disminuir el seu poder de compra degut a la inflació i la congelació de salaris, cap discurs polític apropiat és proposat ni autoritzat" i "els governs rebutgen cap tipus de discussió i reaccionen amb violència a la menor crítica, per moderada que sigui. El resultat d'aquest monopoli és que cap força política no és capaç avui dia d'enquadrar aquestes manifestacions, que acaben en revoltes descontrolades".
"Els moviments religiosos -diu el diari algerià- encara que estiguin afeblits per molts anys de repressió, poden organitzar-se ràpidament i adoptar la iniciativa mentre que el camp democràtic està fragmentat, quan no s'ha convertit en satèl·lit del poder". Els règims autoritaris es presenten a l'escena internacional com una defensa en contra de l'islamisme i com la garantia que impediran a la seva joventut emigrar en massa als estats del Nord. La realitat és que aquestes règims creen una situació econòmica en la qual l'atur de la joventut cada vegada és més greu, fet que incrementa l'emigració clandestina i porta a molts nois cap al radicalisme com a reacció a l'enriquiment de una part ínfima de la població.
Europa, la Unió Europea, no pot ignorar que la seva frontera Sud està a punt d'explotar i la solució no és donar diners (Algèria en té molts, degut al seu petroli) sinó intentar fer evolucionar aquests règims cap a la democràcia o afavorir els qui dins d'aquells estats lluiten per la democràcia, posant com a exemple a seguir el cas de Turquia. Sols la democràcia pot permetre crear les condicions per un fort desenvolupament econòmic i social de la regió.
El cas d'Algèria
En el cas d'Algèria, el diari "El-Watan" escriu que el país disposa d'unes reserves monetàries de 150.000 milions de dòlars, que en els últims anys han ingressat molts diners per la pujada dels preus del petroli, però s'han destinat a millorar les infraestructures i a pagar el deute exterior sense repercutir en la millora de les condicions de vida de la població. L'atur afecta al 60% dels qui tenen menys de 30 anys, el salari mínim cobreix sols el 26% de les necessitats mínimes familiars, està creixent la mendicitat, el nombre de marginats, la precarietat.
Res més normal que la població estigui en contra de les injustícies i les desigualtats degudes al repartiment de la riquesa del país. Disposant de petroli i uns alts ingressos per la seva venda no entenen que el règim no pugui assegurar una vida digna a 35 milions d'habitants. La corrupció afecta el règim a tots els seus nivells i fa augmentar el descontent popular ja que els lladres actuen sense problemes amb la justícia.
