Pròximament es compliran els quinze anys de la separació dels pobles txec i eslovac per crear cadascú el seu propi estat i dissoldre la vella Txecoslovàquia. L’acord entre el dirigent txec Vaclav Klaus i el dirigent eslovac Vladimir Meciar va produir-se, a Brno, el 26 d’agost del 1992 i va consistir en fer votar al Parlament federal la seva autodissolució. La independència de la República Txeca i Eslovàquia va ser, formalment, amb data de l’1 de gener del 1993.
Una vegada caigut el règim comunista i restaurada la democràcia a Txecoslovàquia, estat que agrupava als pobles txec i eslovac, existia una notable diferència de desenvolupament econòmic entre les dues nacions, en perjudici de l’eslovaca, més pobre que la txeca. Ja des de la celebració de les primeres eleccions democràtiques els representants del poble eslovac van demanar la independència o una major autonomia. De fet, les diferencies econòmiques, socials i polítiques procedien del 1918, any de la creació de Txecoslovàquia i van mantenir-se al llarg del temps. Txecoslovàquia va nàixer de la descomposició de l’imperi austríac i des del primer moment els eslovacs van considerar-se menystinguts pels txecs que dominaven políticament el nou estat. Eslovàquia va ser independent en el breu període de 1939 a 1944, és a dir, durant la Segona Guerra Mundial, dirigida per un règim clerical i feixista liderat per monsenyor Tiso, aliat del règim nazi alemany.
Sis mesos abans de la separació les enquestes indicaven que sols el 18% dels eslovacs i el 13% dels txecs la volien, però les eleccions del 1992 van dur al poder a dos líders partidaris de la separació, en contra de l’opinió del president Vaclav Havel, i sense referèndum, el txec Vaclav Klaus i l’eslovac Vladimir Meciar. Klaus tenia com a programa crear una economia liberal mentre que la prioritat de Meciar era obtenir una major autonomia. Klaus considerava incompatible l’autonomia que volien els eslovacs amb la liberalització de l’economia que ell volia efectuar a nivell federal. La sortida va ser l’acord de separació pactada.
Quinze anys després tres cinquenes parts dels 10,3 milions de txecs i dels 5,6 milions d’eslovacs afirmen que va ser una bona decisió. La separació va ser pacífica, sense daltabaixos econòmics ni socials i les relacions entre ambdós pobles han continuat sent estretes i sense tirar-se el passat pel cap. Ara ni uns ni altres poden excusar-se en l’altre sinó que adopten les seves responsabilitats en el seu desenvolupament polític, econòmic i cultural. Va haver un primer moment d’allunyament desprès de la separació degut a la personalitat de Meciar però a partir del 1998 els governs liberals eslovacs han captat nombroses i importants inversions estrangeres i s’ha desenvolupat la democràcia, tot plegat facilitat per l’ingrés dels dos nous estats a la Unió Europea i a la OTAN, que els ha suposat trobar-se novament en el mateix espai econòmic, polític i militar. En dates pròximes desapareixeran les seves fronteres perquè ambdós estats entraran a l’espai Schengen.
Aquest és, doncs, un model de separació de dos pobles que ha resultat satisfactori per a la gran majoria. Constitueix un exemple de civilització dins d’una Europa pacífica i democràtica.
