S’acosten unes setmanes crucials per al futur de Kosovo. Els Estats Units i Rússia ja tenen en marxa tots els mecanismes diplomàtics a l’abast per determinar-ne l’avenir. D’una banda, Washington vol aplicar el pla dissenyat per l’enviat especial de l’ONU Martti Ahtisaari, que preveu la independència del país de majoria albanesa (90%), així com un reconeixement reforçat de la minoria sèrbia i dels seus temples religiosos. De l’altra, Moscou pretén aturar qualsevol solució que no tingui el vist-i-plau del Govern serbi, i adverteix que, si cal, utilitzarà el dret de veto al Consell de Seguretat.
Òbviament, tant Washington com Moscou vetllen pels seus interessos geoestratègics. Rússia vol aturar la penetració americana per l’oest del país, mentre que els Estats Units intenten consolidar la seva esfera d’influència a la regió, que li permet mantenir bases militars i controlar amb mà de ferro el subministrament de petroli provinent del mar Caspi.
Però, al marge de tàctiques, què passaria si Washington se surt amb la seva i Kosovo esdevé un Estat independent? Doncs que, per primer cop sense subterfugis, el dret a l’autodeterminació passaria per sobre del dret dels Estats a la integritat territorial. En efecte, la Carta de les Nacions Unides reconeix tant el dret de decidir dels pobles (art.1) com el principi d’integritat territorial dels Estats (art.2). A l’hora de la veritat, però, el dret del poble sempre ha quedat subjugat al de l’Estat. Així, la pràctica política ha establert que el dret a l’autodeterminació de l’article 1 només s’apliqui als països colonitzats.
Tanmateix, la política nord-americana de Kosovo està a punt de girar com un mitjó l’actual supremacia del dret a la integritat territorial. Perquè, aquest cop, no es podria quadrar el cercle, dient que Eslovènia, Croàcia i Macedònia en realitat eren repúbliques de l’Estat federal iugoslau i que, per tant, tenien dret a la independència. Kosovo és, a tots els efectes jurídics, una regió de Sèrbia. Algunes èpoques amb autonomia, i d’altres sense. Però sempre una regió petita de Belgrad. Així, concedir la independència a Kosovo significaria avantposar la voluntat del 90% de la població albanesa als interessos de l’Estat serbi. I si la regió sèrbia de Kosovo té dret a l’autodeterminació per quina raó Catalunya no en té? Com es paeix això? Precisament, aquest raonament explica l’actuació de Rússia per frenar la independència del país balcànic: com s’ho faria llavors Moscou per evitar la separació de províncies russes com Txetxènia o Ossètia del Nord, si la integritat territorial dels Estats no és un principi absolut?
Veurem com avancen les negociacions sobre Kosovo, però de moment, el New York Times ha revelat que el Govern kosovar ja ha comprat una partida de petards per celebrar la independència del país. Esclar que no tot són flors i violes, perquè l’exlíder de la guerrilla kosovar de l’UÇK i actual cap del Partit Democràtic de Kosovo, Hashim Thaci, ha advertit d’una possible revolta armada kosovar en cas que es congeli un altre cop la sobirania de la regió. En to metafòric, Thaci ha avisat: “L’hora era ahir. Avui ja és massa tard. I demà és perillós”. Les potències hauran d’actuar amb rapidesa, si no volen perpetuar la maledicció dels Balcans.
