Les gestions del portaveu d'ICV al Congrés, Joan Herrera, per tal que els pressupostos de l'Estat per l'any que ve mantinguin la devolució de 400 euros de l'IRPF suposarà un cost addicional de 12 milions d'euros pel govern de la Generalitat. s un dels fets destacats de les negociacions pressupostàries que s'estan portant a terme gràcies a la majoria escarransida que el PSOE té a la cambra baixa.
En defensa d'Herrera, s'ha de dir que en els mateixos comptes, l'augment de l'IVA, per exemple, suposarà més ingressos pel govern català. El problema amb què ens trobem és més general, i és la vinculació de les decisions que es prenen a Madrid amb la política catalana. En altres paraules, la tergiversació de l'autogovern. En el cas dels pressupostos, possiblement la llei més important que s'aprova cada any i, per tant, patrimoni del govern espanyol, es poden arribar a entendre les conseqüències de les seves revisions en la caixa catalana.

El problema, però, es reprodueix en altres lleis en què sí que s'hauria pogut evitar, com és el cas de la dependència. Tot i ser competència exclusiva, segons el nou Estatut, l'executiu central és el que, amb les seves decisions, fa que el govern de la Generalitat hagi d'assumir un nombre determinat de depenents en una comarca o hagi de finançar determinades partides. I aquest fet comporta que no es pugui aplicar una política nacional catalana en un camp tant fonamental de l'estat del benestar.

Tant en la negociació del finançament com en la d'altres lleis, l'objectiu primordial dels partits catalans hauria ser el de blindar el model del Principat, el de perseguir una política nacional pròpia, més enllà de si ens enduem un lluç, un llobarro o una daurada al cove. En cas contrari, Madrid sempre té la capacitat d'influir en decisions estratègiques i, fins i tot, dirigir-les. Així que, quan ens arribi la propera deducció de 400 euros a la nòmina, que tothom ho tingui present: una bona part, seran diners catalans.