Aquesta setmana, tampoc. L'acabarem sense tenir les famoses xifres del que ha d'acabar rebent Catalunya amb la reforma del finançament autonòmic que proposa el govern espanyol. El vicepresident econòmic, Pedro Solbes, segueix sense fer els deures, i el més greu és que ho fa jugant amb la complicitat dels grups catalans al Congrés -CiU i ERC-ICV- i la dels diputats del PSC. Curiosament, els diputats catalans del PP són els únics que l'apreten. I és que, la setmana passada, a la diputació permanent de la cambra, es va deixar escapar l'oportunitat de fer comparèixer Solbes per aclarir quins plans té.
Que el ministre d'Economia s'hagi estalviat de donar explicacions és gràcies al pacte a què va arribar el PSOE amb el grup de CiU i el que integren ERC i ICV. Els grup popular havia proposat que Solbes concretés d'una vegada, enlloc d'anar marejant la perdiu a mil bandes, amb les diverses comunitats autònomes. Però els diputats catalans van acordar amb els socialistes de votar-hi en contra a canvi de fer comparèixer el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, dues vegades durant els primers sis mesos de l'any amb l'objectiu d'informar de com està combatent la crisi econòmica.
La crisi afecta els catalans. D'això, no hi ha dubte. I que Zapatero expliqui com l'afronta interessa. Però que el finançament autonòmic ens marca el futur tant o més que les mesures que pugui adoptar el president espanyol, també és una veritat com un temple. Per tant, si la majoria de diputats catalans van desestimar apretar Pedro Solbes ha de ser, necessàriament, perquè la negociació està encarrilada. Si a l'horitzó es pot intuir un acord beneficiós pel Principat, és lògic que republicans i ecosocialistes, integrants del govern d'Entesa, deixin fluir el diàleg d'executiu a executiu. En el cas de CiU, és més difícil d'argumentar. Però, igualment, deixar fer feina, en el cas que s'hi tingui confiança, també és una mostra de política responsable.
Ara bé, si la negociació acaba malament, els partits catalans hauran de donar comptes de què han fet. I la veritat és que, a Madrid, no es detecta que s'estigui anant al límit per aconseguir un bon sistema de finançament.
