Als cercles polítics i empresarials madrilenys hi ha la certesa que l'etapa política del PSOE ha tocat fons. Des de les files socialistes hi ha qui empeny amb força per no allargar més l'agonia i celebrar eleccions el mes de novembre. Zapatero, com els músics del Titànic, vol tocar fins al final.
Madrid ·
El president del govern espanyol està, cada dia que passa, una mica més sol, atrinxerat al seu despatx de la Moncloa. Rubalcaba ja és qui mana. Sap que li queda poc temps per edificar un mur de contenció a la victòria del PP i ara comença a moure fitxes per salvar els mobles i evitar que ell, com la majoria de governs d'Europa, cremi a la foguera de les urnes. Per això, des del seu entorn polític, s'ha començat aquesta setmana a fer pressió perquè el cap de l'executiu (que és qui pot prendre aquesta decisió) convoqui els comicis per abans d'acabar l'any. I ho ha fet com agrada fer a Madrid aquesta coses: a través de la filtració anònima als diaris de la capital espanyola.
A la fase terminal del socialisme espanyol governant, ningú prioritza ja l'interès col·lectiu de l'Estat. L'única raó que mou als dirigents de l'esquerra és el càlcul personal i la seva projecció individual de cara al futur. Zapatero vol allargar el mandat fins a l'últim minut per passar a la història com el president que es va haver d'immolar políticament per complir les obligacions de Brussel·les i aturar el rescat financer de l'Estat espanyol. El victimisme, per a un expresident, pot ser un actiu que maquilli la mala gestió econòmica durant els temps de vaques grasses. A més, sap que fins al març hi ha més temps de consolidar la situació a Euskadi i treure rèdits d'un hipotètic final d'ETA.
Rubalcaba i Blanco, que fan tàndem des de fa mesos, estan calibrant què els beneficia més: eleccions a la primavera o avançades al novembre. L'objectiu dels dos és minimitzar la derrota electoral i, sobretot, controlar un partit que navegarà aviat encara més a la deriva. I finalment els ministres proven de no rostir-se els bigotis a les seves àrees de gestió. Per exemple, Valeriano Gómez, exsindicalista, mira de no trencar els ponts amb els seus amics de la UGT, i la responsable d'Economia, Elena Salgado, reafirma un discurs inflexible (sobretot cap a comunitats com Catalunya, que a Madrid sempre ven...) per fer-se un lloc en les finances internacionals quan deixi el poder.
I enmig d'aquest desconcert gens harmoniós, el nacionalisme català i basc han de provar que el PP no tregui una majoria absolutíssima que deixi sense marge d'acció Catalunya i Euskadi durant quatre anys més. Pels interessos d'uns i altres, qui perdi ho ha de fer amb una dolça derrota que permeti plantejar reptes d'autogovern ambiciosos. En el nostre cas, cal que l'olla de grills actual deixi pas a un nou executiu (de qui sigui) prou necessitat de suports per escoltar la proposta de pacte fiscal, un concert econòmic (afinat) que digui prou a l'escandalós dèficit fiscal. Si no és així, si no ens en sortim amb èxit, caldrà recordar que –en anglès– aquest mot vol dir sortida.
