Madrid · Es referia a Alemanya, però la metàfora és aplicable a Catalunya. El rescat de la banca espanyola no ha calmat els mercats, que segueixen sense refiar-se de les autoritats de Madrid. No és estrany. La Moncloa ha gestionat pèssimament la comunicació d'una ajuda milionària i ha tingut la gosadia de vendre-ho com un triomf, tot i que dies abans feia mans i mànigues per no arribar a aquesta situació límit.

Òbviament, el president espanyol ha tret de polleguera els qui a Europa s'han de rascar ara la butxaca per pagar la construcció, durant anys, d'una Espanya fanfarrona, xulesca i farònica... amb els peus de fang (o de totxana).

De fet, ens sona, oi? És el que han fet durant anys i panys molts sectors polítics d'Andalusia i Extremadura, carregant i a vegades insultant aquells qui els ajudaven a sortir del pou a què els havia condemnat el jacobinisme madrileny.

En l'ofensiva dels especuladors i en aquesta mala maror amb els socis europeus, no podem ser ingenus: a fora, ningú diferencia Catalunya de la resta de l'Estat. Ja s'ha encarregat el ministre Cristóbal Montoro, potser el membre més irresponsable de tot el govern Rajoy, de desacreditar les comunitats autònomes, Pirineus enllà. Si Espanya acaba caient, arrossegarà els catalans.
Independitzar-nos és un acte de responsabilitat col·lectiva si es vol garantir un futur digne
L'única alternativa, un cop l'economia espanyola està intervinguda i tutelada pels famosos homes de negre, és saltar del vaixell abans no s'acabi d'enfonsar. Independitzar-nos no és un quimera, ni una temeritat, ni tan sols una possibilitat.

És, en aquest moment històric, un acte de responsabilitat col·lectiva si es vol garantir un futur digne per a les noves generacions de catalans. Cal triar: o ser vistos com una part d'aquesta Espanya incapaç de fer els deures, prepotent i sempre pendent de qualsevol bombolla per tornar a créixer, o teixir un camí propi per demostrar que podem ser l'Holanda del sud.

Un petit país, banyat pel mediterrani, que sap fer les coses des de l'humiliat i basant-se en l'economia productiva. Si volem la decadència que significa l'Eurovegas o un model de valor afegit, com el d'Israel.

El president Mas, tan amant de les metàfores marineres, ha de decidir què vol ser. I ho ha de fer, no pas per ser més atrevit que els altres, sinó perquè el destí de la gent més jove està a les seves mans. Potser durant un mes no es podran pagar nòmines? Pot ser. Però, quedant-nos a Espanya, la ruïna i el retrocés seran perpetus.