El rumor corre aquests dies per les taules de redacció dels mitjans de comunicació valencians: prepara Leire Pajín, secretària d'organització del PSOE, la mort precipitada del secretari general del PSPV, Jorge Alarte? La jugada comptaria amb el suport de la presidència provincial alacantina, en què ella té força predicament, i implicaria el nomenament d'un nou secretari general, Alejandro Soler, que actualment és alcalde d'Elx i vicesecretari general de la federació socialista valenciana. Alarte es mantindria com a cap de cartell amb vista als comicis de l'any vinent, procés electoral per què no hi hauria primàries, però cediria el control sobre la formació a qui fins ara era número 2. Sembla rocambolesc, sí, però de més verdes n'han madurat, al socialisme valencià.

Recordem, si no, com van haver de despenjar els cartells de Joan Romero, l'any 1999, quan aquest va dimitir el càrrec dos mesos abans de les eleccions valencianes. Antoni Asunción, que havia perdut les primàries i no era secretari general (ho era Romero), va rebre el suport de Madrid i va substituir qui havia estat escollit democràticament per la militància. Eren els temps més tèrbols de la història (i histèria, també) del PSPV-PSOE, el moment en què definitivament va trencar el bull d'unes lluites tribals, de nissagues de poder, que van afeblir i molt el partit.

Què passa ara? Doncs que Pajín s'ha cansat d'Alarte. Pajín va ajudar a encimbellar-lo a la secretaria general el setembre del 2008, després que els seus dos candidats predilectes, Alejandro Soler i qui després seria presidenta provincial, Ana Barceló (alcaldessa de Saix, a més), li digueren que s'estimaven més de no competir pel càrrec, conscients com són de les mil ànimes (i odis atàvics) que afecten la formació, però ara, un any i mig més tard, Pajín considera que Alarte vola massa lliure, massa sol, i no vol seguir fil per randa les directrius que emanen del carrer de Ferraz de Madrid. La moció de censura a Benidorm, de què ella era directament interessada (sa mare n'és regidora), va trobar l'oposició d'un Alarte que no se'n sabia avenir: si criticava un PP que es feia un fart de descavalcar alcaldes socialistes a través de tot de mocions, com podia acceptar-ne una, per molt que aquesta beneficiara el seu partit? Alarte va amenaçar d'expulsar els regidors socialistes que donaren suport a la moció, i a la fi va estalviar-se la mesura, atès que els 12 regidors en qüestió van demanar la baixa al partit. Mare de Pajín inclosa.
Què passa ara? Doncs que Pajín s'ha cansat d'Alarte
El transvasament Tajo-Segura que ha fet anar en orris el nou estatut castellanomanxec ha estat un altre dels problemes que Pajín i Alarte s'han trobat pel camí. L'un defensava la no-caducitat el 2015 i la no-existència d'una reserva hídrica de 4.000 hectòmetres cúbics l'any a l'autonomia veïna. Era la seua manera de defensar aferrissadament els interessos dels regants de les comarques alacantines, que en bona mesura fan servir l'aigua del Tajo. L'altra, tot i ser benidormera, va preferir nedar enmig de dues aigües, ben conscient que, si no, feriria els desitjos d'una comunitat com la manxega, on el PSOE fins ara ha governat hegemònicament però que pot perdre el 2011 si Dolores de Cospedal llueix una mica. Aquesta conjunció de factors van fer que Pajín no barrara el pas de la reforma, i que haja estat la negativa del PP a la reserva aprovada al Parlament de Toledo, la que haja malbaratat un text que afectava, i de quina manera, els regants meridionals del País Valencià.
Alarte, divuit mesos després d'accedir al càrrec, amb prou feines si és conegut per dos de cada cinc valencians
Pajín també vol tutelar l'elecció de caps de llista al sud, especialment el de la ciutat d'Alacant, on Jorge Alarte voldria imposar Roque Moreno, qui li donà suport incondicional en la seua cursa cap a la secretaria general nacional. De la seua banda, Pajín aspira a situar una bona amiga com Elena Martín, a qui ja va fer secretària d'organització del PSPV i que no manté una relació gaire excelsa amb Alarte. El ben cert és que Alarte, divuit mesos després d'accedir al càrrec, amb prou feines si és conegut per dos de cada cinc valencians.

Al capdavall, el socialisme valencià és en mans de tres o quatre persones nascudes entre els anys 1972 i el 1976, farcides de retrets mutus, que són incapaces de presentar un projecte alternatiu al PP. A aquest fet, se n'afegeix un altre de ben significatiu, també: a la cúpula socialista de Ferraz, José Blanco, que és vicesecretari general, fa costat Alarte, i Pajín, secretària d'organització, se n'ha ben penedit, d'haver-li donat suport al seu dia. I és que Blanco i Pajín tampoc no viuen un viatge de noces, precisament. En realitat, el viatge del socialisme espanyol, ara com ara, sembla un viatge a enlloc.