PSPV

Barcelona ·

La gestió de Jorge Alarte, que va accedir a la secretaria general del partit el setembre del 2008, ha estat fortament contestada els darrers mesos, després que els resultats electorals encara afebliren més la posició del partit i que el sector lermista (que hi havia unit esforços a fi de repartir-se els pocs càrrecs públics disponibles) se n'haja distanciat de manera òbvia. De fet, ara com ara és molt probable la repetició de la contesa del 2008 entre Alarte i Ximo Puig, referent d'aquest últim sector. Seria, si fa no fa, com la repetició de la final de Copa a Mestalla entre el FC Barcelona i l'Athletic Club de Bilbao. L'alartisme contra el lermisme de nou, sí, però amb elements que ara fa tres anys i mig no hi havia. O, més ben dit, que ja hi eren però a l'altre costat de la balança.

Perquè tot indica que Leire Pajín, que el 2008 era secretària d'organització federal i aplegava molts suports principalment concentrats a les comarques alacantines, ara farà costat Puig i no Alarte. I si aleshores el primer s'hi va imposar de vint vots (sobre un miler de delegats) és fàcil de capir que ara no ho tindrà gaire senzill, si és que vol revalidar el càrrec.

Ara bé, els canvis de parella no se circumscriuen a aquest de Pajín. Perquè ella ha perdut pistonada d'ençà que no és la número 3 del PSOE ni tampoc ministra (des que no hi ha Zapatero, vaja) i perquè l'antic soci de Puig, el jove Francesc Romeu, ara podria donar suport a Alarte, tot i que semblaven enemics irreconciliables.

El pes de Romeu no és tan gran com el d'Alarte, Puig o Pajín, però en un marge curt de vots pot resultar decisiu. Bona prova és el suport dels deu delegats que va dur a Sevilla (el 15% de l'expedició valenciana al congrés federal socialista) a Alfredo Pérez Rubalcaba, després de molt de secretisme sobre el candidat a què donarien el seu vot. Si els partidaris de Romeu s'haueren inclinat per Carme Chacón, la victòria de Rubalcaba haguera estat molt més minsa encara: de dues paperetes. Això li va permetre de situar Mayte Noguera a la comissió executiva federal, ni que siga com a vocal. El joc de les aliances i dels equilibris inestables li donen força capacitat d'actuació a Romeu, que difícilment pot esdevenir secretari general, però que podria acordar amb Alarte una candidatura unitària amb premis repartits.

No ho tindrà fàcil Alarte ni tan sols captant el suport de Romeu, que no té assegurat i que podria convertir-se en un entrebanc, més que no en un trampolí. De fet, el problema d'Alarte és més gran, tan gran com els recels que genera. Alarte ha aconseguit posar d'acord no sols el lermisme i el pajinisme, sinó també el ciscarisme, que va parir políticament Alarte i Romeu, més endavant enfrontats per un excels de gelosia interna.

Els delegats amb vista a la cita congressual que se celebrarà a Alacant del 30 de març a l'1 d'abril comencen a escollir-se aquest 20 de febrer. Els precandidats que aspira a formalitzar la seua candidatura definitiva han de recollir el 20% dela avals i no superar-ne el 30% a fi de no impossibilitar que uns altres n'arrepleguen. Podria haver un quart aspirant, doncs, i en aquest cas cal tenir molt en compte el paper que puga desenvolupar-hi Manolo Mata, del corrent Esquerra Socialista i que ha creat la plataforma Esperança Socialista. Fa mesos que hi treballa i que advoca per trencar motlles i convertir-se en la gran sorpresa. La seua incidència al si de la formació va en augment, però no en té prou, encara. Haurà de ser la gran revelació al procés de recollida d'avals, per poder optar a arribar a la final. I no és descartable, com en el cas de Romeu, una possible unió amb Alarte a canvi de llocs clau: Mata, de fet, va optar per ser l'alcaldable de València en unes primàries molt renyides en què va enfrontar-se a Joan Calabuig, el lermista a què donava suport Alarte. El canvi de parelles és tan usual al PSPV-PSOE que la promiscuïtat és el seu sistema de vida. Sempre a l'oposició, és clar.