Ni una bona notícia rep de Madrid el secretari general dels socialistes valencians, Jorge Alarte. La retallada de ministres valencians, de tres a una de sola, era només l'aperitiu del que se li venia a sobre...
La confecció de la llista del PSOE a les eleccions europees ha estat, ara sí, una clatellada molt i molt important. El PSPV tan sols situa dos dels seus noms a llocs d'eixida, i cap dels dos no era de la corda d'Alarte, que havia anunciat la inclusió de Rafael Rubio i ha vist com aquest desig, el seu únic desig a Brussel·les, de cop i volta s'evaporava al carrer de Ferraz.
Per què ha estat incapaç Alarte de col·locar cap dels seus homes de confiança a Europa? s encara menor el pes del PSPV, al si del PSOE, que en temps de Joan Ignasi Pla? Aquest, ja com a dimissionari, assegura que la federació estatal no respecta la valenciana, que la menysté continuadament, i el ben cert és que Ferraz dóna peu a pensar d'aquesta manera. El primer valencià de la llista europea és el fins ara senador Andrés Perelló, que anirà al lloc número 12, i tan sols és acompanyat a la candidatura per Maria Ángeles Avilés, regidora de l'Ajuntament d'Elx que va amenaçar de trencar l'ajustadíssim govern que els socialistes ostenten a la capital del Baix Vinalopó. En tots dos casos cal analitzar el pes de Leire Pajín, la seua influència i, també, els seus interessos personals.
El ben cert és que Pajín va aixecar Alarte a la secretaria general del partit, va ser ella qui va trobar que era el menys dolent dels candidats que hi aspiraven, i va felicitar-se obertament per haver aconseguit situar "un dels seus" al capdavant de la seua federació (Pajín, basca de naixement, ha residit molts anys a Benidorm, on és afiliada del PSPV-PSOE), tot just després d'haver estat escollida secretària d'organització socialista a l'àmbit estatal, un càrrec que ara, després que el vicesecretari general José Blanco haja estat nomenat ministre de Foment, encara guanya més pes. De fet, és ella qui durà ara les regnes de la formació, qui haurà de resoldre les picabaralles que sorgesquen a les diverses autonomies.
Doncs bé, Pajín no ha perdut l'ocasió de marcar el seu terreny a Alarte i de recordar-li que és gràcies a ella, que està on està. L'entrada de Perelló a la llista a Brussel·les és forçada pel desig de Pajín d'ocupar un seient al Senat, aquell que fins ara ocupava el mateix Perelló. Amb aquest relleu, la secretària d'organització es garanteix una plataforma pública des de la qual emetre el missatge institucional del partit. s a dir, allò que fa María Dolores de Cospedal al PP (càrrec homòleg al de Pajín, que a més de senadora és secretària general del PP manxec). Al Senat es trobaran, totes dues, mirant de complementar els discursos de Zapatero i Rajoy a la cambra baixa. Pajín obtindrà sou públic, per tant, i alleugerirà una càrrega econòmica al partit, que tampoc no va sobrat en aquest sentit.
L'elecció d'Avilés resulta encara més perversa. Qui fou la número 7 de la llista il·licitana dels socialistes, aquella que va amenaçar de fer una moció de censura de la mà del PP i en contra del seu propi partit, la dona de l'antic xofer de l'exalcalde Diego Macià, enfrontada al successor d'aquest, Alejandro Soler, és premiada per haver dubtat de trencar l'hegemonia socialista a Elx, una hegemonia que es perllonga de fa dècades. Soler va liquidar el xofer de Macià en veure que aquest no donava suport a Alarte al procés precongressual del PSPV. Ara, en canvi, saluda que Pajín li pose una safata d'argent a Avilés, la seua dona, per tal que ell, bon amic de la benidormera, mantinga l'alcaldia senyera dels socialistes valencians. Elx és la tercera ciutat del país, per davant de Castelló de la Plana i tot.
Després d'aquests moviments, Alarte ha quedat, si més no, desdibuixat. No ha situat Rafael Rubio, com volia, a la llista europea, i amb això no pot complir el seu desig de situar la secretària provincial del PSPV-PSOE de València, Carmen Martínez, al càrrec de portaveu a la Diputació que fins ara ocupa Rubio, un Rubio que a més té un pes destacat a l'agrupació municipal de València, la mateixa que Alarte ara mira de refer de dalt a baix, després de molts anys de desencisos. Tampoc no ha situat Alarte en cap lloc d'eixida segura Beatriu Domènech, el jove valor del socialisme castellonenc que havia avalat els dies precedents a la confecció de la llista.
Comptat i debatut, la sotragada ha estat important i demostra, li agrade o no, que al PSPV hi ha mals que semblen endèmics, difícilment resolubles. I encara més, Alarte ja ha deixat entreveure que el resultat del proper 7 de juny no el jutjarà ni a ell ni al PP valencià. Com molts altres socialistes valencians, Alarte té clar que hi haurà una nova victòria popular, i abassegadora, a les urnes. Una severa derrota socialista, superior als 12 punts de distància amb el PP, obriria definitivament la capsa dels trons a la seu valenciana del carrer de la Blanqueria.
