Si li ho hagueren dit ara fa un any, haguera rigut de valent. I no amb aquella rialla forçada i postissa que dedica ara a qui li pregunta per Alvarito Pérez, sinó amb una altra de molt més sincera. Francisco Camps no va imaginar mai que avui, tan sols dos anys després d'emergir com a líder plenipotenciari del PP valencià i de la Generalitat Valenciana, es trobaria enmig d'un fangar anomenat Gürtel, de què no pot eixir. El control del grup parlamentari, on la quota zaplanista és tan minsa que fins i tot sense ella mantindria la majoria absoluta, li permet de sobreviure-hi, tot i el darrer descontrol al si del partit ratificat amb la darrera suspensió de militància a Ricardo Costa.
Més enllà d'això, però, el pes zaplanista al si del partit ha disminuït a velocitat de vertigen, aquestes últimes setmanes. Es troba ben sol, el cap del Consell, i la solitud encara el pertorba més quan s'assabenta de reunions com la del proppassat dijous a Castelló de la Plana, on van citar-se els presidents provincials de la formació de la gavina -Carlos Fabra, per Castelló; Alfonso Rus, per València, i el zaplanista José Joaqhuín Ripoll, per Alacant- per tal de buscar una solució a la crisi interna que viu el PP valencià.
Sense secretari general i amb un portaveu parlamentari escollit a dit, sense la participació de ningú més que no fora el president més desprestigiat de la jove democràcia valenciana, el trident Fabra-Rus-Ripoll mirava de marcar-li el terreny al president valencià. "No et podem deixar sol", venia a suggerir la reunió tripartida entre persones que comparteixen ben poca cosa més que un carnet de partit. Fabra és el cacic de tota la vida que es preocupa només de la seua província, Rus és el populisme elevat a l'exponent màxim i s'ha fet amb un cercle de suport propi des que presideix la Diputació de València, i Ripoll és, ras i curt, l'home de Zaplana a Alacant i la persona que controla fins l'últim ressort a la província més meridional, l'home a qui Camps no va ser capaç d'arrabassar la presidència del partit al sud tot i oposar-hi un candidat.
L'estructura fèrria del PP i el seu imaginari provincial i provincià, juntament amb la decisió de Gènova de suspendre de militància a Costa, fa que ara Camps encara es tope amb més impediments a l'hora de dirigir el rumb del partit i d'aixoplugar totes les sensibilitats que hi conviuen. Aquest mateix dijous, després de tres setmanes sense fer-hi acte de presència, Ricardo Costa ha trepitjat de nou l'hemicicle de les Corts i ha estat rebut amb molta efusivitat pel grup parlamentari popular i per bona part dels membres que integren l'executiu. Costa, que poques hores després seria suspès, ha demanat davant de la premsa que, "com a secretari general", s'adreça "a la direcció nacional del PP, amb tot el respecte", per tal que aquesta "ratifique la gestió de tots aquests anys, la meua gestió com a secretari general, i que es pose en valor la meua honradesa com a militant, ciutadà i secretari general". Un altre torcebraç a Mariano Rajoy de part de la delegació valenciana del partit, però aquest cop el darrer de Costa.
Quan va eixir a la llum l'informe de la brigada contra la neteja de capitals en què no sols hi apareixia Costa, sinó també el vice-president primer del Consell, Vicente Rambla, i hi havia referències constants a Camps mateix, Costa va ser defenestrat com si fora un "boc expiatori", per bé que va declarar que no ho volia ser i que abans calia esbrinar si havia comès alguna irregularitat, cosa que ell sempre ha negat. De fet, ha assegurat que en tot moment ha fet cas a allò que li marcaven la direcció nacional i regional. Dos comunicats contradictoris després, un de cadascuna de les direccions, Costa era cessat de manera fulminant, i entre llàgrimes, amb una comunicació directa de Francisco Camps. Vora un mes més tard, encara no sap del cert si, en efecte, ha estat o no destituït com a secretari general del PP valencià. El desgovern és lògic si atenem qui comanda la nau popular. Camps, que ahir dimecres proclamava que cal fer "un gran pacte nacional" per tal que "deixem de parlar de política i només parlem d'economia". Un president autonòmic i de partit polític afirmant que la gent no parle de política...
En fi, la desorientació s'ha apropiat de la cúpula del Consell i del PPCV i aquesta ha cristal·litzat en la suspensió de Camps. Fins i tot hi ha rumors, provinent de Madrid, que indiquen la possible dissolució de la direcció regional valenciana i la substitució per una gestora... En què, és clar, hi tindrien un pes molt i molt rellevant els dirigents provincials. s això, que anhela el zaplanisme (que pràcticament es donava per mort i circumscrit a Alacant, malgrat tot la província amb més militants) i que també voldrien Rus (ex-zaplanista convertit al campsisme i en constant evolució) i Fabra mateix: el president de la Diputació castellonenca pensa retirar-se al 2011, però aquests moviments de fons el podrien ajudar a situar encara més bé la seua gent de confiança, potser amb l'objectiu de continuar dirigint el partit i la Diputació de fora estant. I Camps, que sap del cert que guanyaria de llarg unes hipotètiques eleccions avançades, no pot convocar-les per evitar donar la sensació de crisi i perquè aquests comicis tampoc no evitarien la probable reobertura d'una imputació presidencial.
De què s'hi val, renovar el càrrec, si al cap de sis mesos pot trobar-se com ara? Camps no vol parlar de política i es passa el dia pronunciant llocs comuns i paraules sonores com ara "bonic", "feliç", "alegria", "il·lusió"... Tot just allò que ara com ara li falta a una persona que veu com trontolla la cadira en què està assegut.
