No fa gaires anys, les joventuts del PSC de Lleida van convocar una roda de premsa per manifestar públicament la seua adhesió al corrent guerrista del partit i, encara en fa menys, alguns dels seus membres es van desplaçar a Barakaldo per assistir a un congrés de les Joventuts Socialistes d'Espanya, conclave en què don Alfonso va perorar. Barakaldo és una ciutat d'Euskadi, país on els socialistes, fa algunes dècades, manejaven conceptes tals com autodeterminació i Euskal Herria, i la delegació catalana que va participar en aquell congrés hi representava les joventuts d'un partit, el PSC, que, trenta anys enrere, no sorprenia ningú si es referia a les nocions Països Catalans i dret a la lliure determinació. Alfonso Guerra, dèiem, va intervenir en el conclave i va explicar, entre altres coses, que el PSOE havia sabut ribotejar l'Estatut amb la traça d'un fuster. I la concurrència va riure. Guerra es va vantar d'haver desvirtuat el text, de caient federalista, aprovat pel parlament del Principat (l'episodi ha estat rememorat fins a la nàusea) i els benjamins del socialisme federalista espanyol, basc i català van esclafir de riure. De què rieu, beneits? Riuríeu, també, si un salat dirigent del partit es jactés d'estar desballestant l'estat del benestar?, vam pensar.
Aquests dies hem sabut que l'alcalde Ros no vol encapçalar la llista pel PSC a la demarcació de Lleida ?ho farà Llena: el president Montilla ho va confirmar dissabte? i que el conseller Castells no repetirà. Tots dos han al·ludit, en justificar la seua decisió, a les relacions PSC-PSOE. Ros, concretament, va apuntar a la necessitat de revisar-les així que s'hagin consumit els propers cicles electorals. ¿Cal doncs pensar que la sobirania efectiva del partit serà un dels principals afers que ocuparan el futur immediat del PSC? Ens aventurem a dir que no: la sobirania del partit és un afer minoritari i del passat i, com a tal, només concerneix uns pocs homes forts... del passat. El futur s'endevina, per contra, en els actuals valors emergents: Carme Chacón, d'ací, i Leire Pajín, d'allà. s a dir, papanatisme oficialista, vacuïtat ideològica i absència de perspectiva històrica. Trets propicis per esclafir de riure quan un salat dirigent del partit es vanti d'estar desballestant l'estat del benestar.
