‘Per als lleidatans, és pitjor el centralisme de Barcelona que no pas el de Madrid’. Fer-se gran implica adonar-se, entre d’altres coses, que la probabilitat que rere aquest argument hi hagi un covilatà botifler ─sí: som partidaris del terme─ és molt elevada. Potser és cert que Lleida no ha inspirat, històricament, una gran dilecció entre els capitostos de la metròpoli, però això no ens hauria d’induir a mistificar el nostre plet nacional, sinó tot el contrari: els catalans de Lleida volem la independència, també, per reduir el rang d’aquells amb qui cal ‘barallar-se’ i el dels motius per què cal fer-ho. Dit això… saben vostès què és pitjor que ser d’un país postergat? Ser d’una ciutat postergada d’un país postergat. La sarcàstica dita (gens suspecta, aquesta, d’’hispanofília’) és una creació recent de la Catalunya occidental ─de la plana i la muntanyosa─, afectada, de nou, per la síndrome de l’’aneguet lleig’. Vegi-se’n, almenys, tres causes: la conselleria d’universitats ha desatès importants demandes de la UdL (no a vetirinària i no a l’ampliació de les places de medicina); a Foment tant li fa que el túnel de Vielha sigui un formidable bunyol (amb tot, la lluita pels tres carrils no està, segons sembla, del tot perduda: el ministeri ha ajornat l’obertura del túnel per tornar-ne a parlar); finalment, en contra del que s’havia previst a l’anterior legislatura, la seu de la conselleria d’Agricultura no es traslladarà a la capital del Segrià. La llàstima de tot plegat és que, si el ‘català emprenyat’ existís, no seria pas nat a Lleida.

Avui, excepcionalment, acabarem la nota fent-los una crida: aquest divendres, 12 d’octubre, vinguin tots a la nostra ciutat. El dia que els espanyols celebraran no se sap ben bé què, hi recordarem que, fa 300 anys, l’exèrcit de Felip V va matar una bona colla de lleidatans refugiats al convent del Roser. Commemorarem, doncs, un episodi funest d’una derrota, que és la manera nostrada de recordar que no ens han acabat de vèncer. Recordarem, també, que els símbols hi són, precisament, perquè no deixem de recordar. No: el Roser no pot transvestir-se en un Parador Nacional.