Sembla que, per al catalanisme polític, civil i cultural, l’acompliment, el 2014, dels tres segles d’ocupació serà un bon pretext per, via crides i mobilitzacions diverses, apujar la temperatura nacional. Alhora sembla que el gruix d’aquest catalanisme no té prou present que, com que la Guerra de Successió no va ser pas curta, en alguns territoris dels Països Catalans l’esmentada efemèride s’escau ─s’ha escaigut─ enguany. Diem això a propòsit de la jornada commemorativa (i, doncs, reivindicativa: al nostre país l’una sempre implica l’altra) que va viure’s el passat 12 d’octubre a Lleida: ¿com és que la data ─la dels tres-cents anys de l’ensulsiada de la ciutat, res a veure doncs amb l’estrafolària celebració dels espanyols─ no ha estat motiu d’atenció per als ressorts institucionals del catalanisme, de Lleida i del país, ni tampoc per a aquest naixent sobiranisme ‘ecumènic’? No hi fa res, diran alguns, perquè la jornada va ser prou reeixida. O, ben mirat (si se’ns permet fer periodisme d’esma), històrica.

Històrica perquè ─ras i curt─ a Lleida mai hi havia hagut tants independentistes junts (més de dos-mil) manifestant-se. I és que l’èxit d’aquesta diada unitària convocada, de manera excepcional, a la capital del Segrià, va deure’s, efectivament, a l’esquerra independentista: a la Comissió 12 d’octubre, creada fa una colla de mesos des d’aquest moviment polític amb vista de conjurar, tres-cents anys després, aquell mal persistent vingut d’Almansa. De manera que la mostra de cultura popular de primera hora de la tarda, la manifestació que se’n va seguir i els concerts de la nit no van ser, com alguns distrets apuntaven, actes en contra del dia de la hispanitat, (encara que lògicament, va aprofitar-se l’avinentesa), ni, únicament, en contra de la vergonyosa conversió del Roser en un parador nacional (encara que, lògicament, calia aprofitar l’avinentesa). La policia, poca, s’ho va mirar i, els assistents, molts dels quals nouvinguts (a Lleida), van xalar. Jornada històrica… i gràcies als independentistes extraparlamentaris, tal com agrada precisar als qui tan sovint no ho són gens, de precisos. Doncs sí: la feina la fan els cansats i ─per a descrèdit de potentats─ els ‘pelacanyes’.