Hi ha escriptors que s'engatgen sempre que poden, n'hi ha que no ho fan mai i n'hi ha que recorren a formidables ambages per evitar que puguem despatxar, amb una sola etiqueta, tota la complexitat ètica amb què ?ja ho hauríem de saber? s'acaren al món.

Hi ha gent que s'afigura el gremi com una colla d'irredemptistes amb ploma, n'hi ha que hi detecta, en la majoria dels casos, una vergonyant absència de compromís, i hi ha escriptors que es queixen que se'ls exigeixin, a ells més que no pas als altres ?per exemple, als bibliotecaris, als infermers o als ajudants de cuina? preses de posicions públiques. N'hi ha que observen certes relacions lògiques entre ser usuari professional de la llengua i ser nacionalista ?encara que només se'n sigui en un sentit lingüístic i per virtut d'un estret corporativisme?, n'hi ha que, irritats, no n'hi observen cap i n'hi ha que donen la benvinguda a aquest període de quasinormalitat de la nostra història literària en què, d'això, ja no cal parlar-ne.

Hi ha escriptors ?i aquí ho deixem córrer? que se sorprenen que el conflicte Catalunya-Espanya hagi estat històricament negligit com a material de ficció, n'hi ha que no hi havien caigut, i que se'ls en refot, o bé s'inquieten, com si la constatació encobrís un afany prescriptiu, i hi ha cronistes, com servidor de vostès, que, disposats o no a llegir les recents novel·les que prometen, aquestes sí, fer-se'n càrrec, troben la dada, en tant que símptoma, interessantíssima. Aquesta casuística de l'escriptor català, improvisada i deliberadament reduccionista, ve a tomb pel primer acte, dimecres passat, de Lleida Decideix.

Sota l'eslògan Literatura pel Dret a Decidir, la plataforma va convocar, al Cafè del Teatre i amb rotund èxit de públic, els escriptors Miquel de Palol, Jordi Pàmias, Joan Margarit, Txema Martínez, Pere Rovira, Sebastià Alzamora, Rosa Fabregat, Jordi Julià, Pere Pena i Josep Vallverdú perquè ens llegissin alguna peça pròpia en suport de la consulta del 25 d'abril. I ve a tomb, no pas per convidar el lector a encasellar noms, sinó per fer notar que la naturalesa de l'acció col·lectiva que se'ns proposa és tal que... aquesta casuística ja no serveix ?i per això se'ls va poder aplegar. Hi va haver un temps en què l'escriptor, fos quina fos la seua dimensió pública i definició política, se sentia impel·lit a pronunciar-se, a actuar, a favor de la democràcia. Escriptors per la independència? Potser sí, potser no: escriptors, en qualsevol cas, per la democràcia. Tornen, tornaran vells temps ?en el sentit més optimista del presagi.