Fa sis anys que la Universitat de Lleida pateix una sagnia de matriculats, i segons una anàlisi epidèrmica, esdevinguda lloc comú en els fòrums més expeditius, el fenomen cal penjar-lo al migrat prestigi acadèmic de bona part de les titulacions que s’hi oferten. A fi de soscavar aquesta creença, al cronista se li acut, per començar, l’assaig d’una mesura que, tot i ser molt lluny del remei definitiu, confortarà, almenys, la nostra intel•ligècia: no dir-ne, de la UdL ─ni de la UdG ni de la URV─ , universitat territorial. En primer lloc, perquè, fins que no ens consti que els seus edificis estan levitant, hem de continuar suposant que totes les universitats catalanes ─virtuals a banda─ s’assenten sobre el territori. I en segon, perquè la referència a la territorialitat, sent com és privativa de les universitats no barcelonines, indueix a una distinció tàcita entre uns centres consagrats genuïnament a l’ensenyament ─les universitats i prou─ i uns altres ─les universitats territorals─ que, com que els basta d’existir per acomplir una de les seues funcions ─la de compensar els desequilibris del país─, són menys sensibles als vaivens de la seua qualitat docent. Que el criteri del territori, de la seua cobertura racional, hagi de regir, també, el disseny del mapa universitari de Catalunya, no justifica l’ús distintiu de l’epítet. La UdL és la universitat pública del Principat que, en termes relatius, més alumnes ha perdut entre el 2000 i el 2006: un 16,9% (la UB un 3,5% i la UPC un 2,4%). I l’única de les perifèriques que exhibeix, en el balanç d’aquest període, un saldo negatiu. Mentre els exalumnes nostàlgics i de passat dissolut recorden la magnificència del dijous nit lleidatà, els acutals estadants del Rectorat fan notar que la magnificència de la institució no depèn únicament del nombre de matriculats. I és que la tisora governamental amenaça de retallar el catàleg de carreres que ha ofert la UdL aquest curs. De les 39 titulacions impartides enguany, n’hi ha deu amb menys de quinze estudiants de primer curs, xifra que, a parer de Núria Palamada, Comissionada d’Universitats, en compromet la supervivència. La carrera de Filologia catalana n’és una, però, de moment, sembla que queda exclosa dels projectes de ‘reagrupament’ que afecten les altres carreres amb menys demanda. Se’n salva, va dir Josep Huguet, Conseller d’Universitats, pel seu ‘caràcter estratègic’. En la propera crònica ens hi referirem.
