Filologia Catalana és una de les carreres de la UdL amb menys de quinze prosèlits anuals, però, tal com referíem la setmana passada, la seua continuïtat en el repertori públic de titulacions no està amenaçada. L’escàs predicament entre els nous batxillers durà els altres estudis a un procés de reagrupament, segons les previsions governamentals, o de deliqüescència, si fem cas dels pessimistes contumaços del gremi. En canvi, la llicenciatura de Filologia Catalana es mantindrà com a tal dins l’oferta de les universitats del Principat, una mica aliena als criteris d’eficiència que, no fa tants anys, el poder de seducció de la carrera permetia satisfer. L’indult de què serà beneficiària és justificat pel Conseller d’Universitats, Josep Huguet, per mor del seu caràcter estratègic. Diverses consideracions fan al cas.  

La crisi de la nostra filologia cal examinar-la a la llum de dos marcs culturals que se superposen. L’un és internacional i hi són convocades les humanitats en conjunt: les disciplines de ‘filosofia i lletres’ són, més que mai, una bagatel·la per al desenvolupament tècnic i industrial, raó perquè l’apropiació que, encara avui, Occident fa de la valor-preeminent-de-les-humanitats-en-la-formació-de-l’autonomia-moral-de-l’individu és una de les maneres de legitimar el sistema, no pas de descriure’n les motivacions més fondes. Les universitats són una caixa de ressòncia –força diferida, val a dir– de les necessitats i els estímuls socials… i vet aquí la minvant parròquia de les carreres de lletres.

L’altre marc és nacional, i l’estratègia a què al·ludeix Huguet en proposar la discriminació positiva d’una titulació no és altra que la de fer possible que aquest marc continuï existint. Amb tot, les paraules del volenterós Huguet ens deixen un regust amarg. N’hi ha cap, d’estratègia? Com es combatrà institucionalment el desprestigi de la carrera, el d’algunes universitats territorials que l’imparteixen i el de l’ús social de la llengua, que dóna mesura, també, de la salut de la titulació?