I la setmana passada vam saber que a Xavier Rubert de Ventós no li interessa la cultura ─gràcies a la magnífica entrevista que li ha fet l'Avenç, n. 365, febrer del 2011. Diríem que Rubert de Ventós té enormes dificultats a parlar un minut seguit sense interpolar una cita erudita ─poc coneguda, sempre adequada i, de més a més, divertida. Diríem, en fi, que De Ventós no la coneix, sinó que la supura, la cultura.

¿Es tracta doncs d'una posa i prou, d'aquella devaluació retòrica d'un bé preciós que només poden assajar els qui l'atresoren, d'aquell mecanisme d'autodistinció que blinda el propi bé, el fa més inaccessible, en el mateix acte de menystenir-lo? De Ventós ─que, per cert, ha ampliat amb exquisidesa l'argumentari de l'independentisme─ reconeix una certa propensió a l'esnobisme. Sigui com vulgui, estem segurs que, si mai el tinguéssim al davant, només li caldria un minut per convèncer-nos que, efectivament, la cultura no li interessa gens.

Rafael Nadal va venir dijous passat a Lleida per presentar-nos Els mandarins, llibre en què glossa la personalitat d'una colla d'individus poderosos d'aquest país i d'altres. De Pasqual Maragall, un dels polítics de casa que l'ocupen, en va dir que "es posa una cuirassa de frivolitat per no mostrar els seus sentiments". Frivolitat per ocultar afectes? No direm pas que no, però... És sabut que Maragall i De Ventós, a més d'amistat, comparteixen posició social i ethos cultural, que vol dir sobreabundància d'uns béns per virtut dels quals ─afegim-hi talent i voluntat─ han estat uns dels nostres mandarins. Deixant de banda la hipòtesi psicològica de Nadal, diríem que la frivolitat és, en Margall, el privilegi de qui es pot permetre jugar amb un bé ─la política i els discursos sobre la cosa pública─ de tan propi com sempre li ha estat. ¿Resulta del tot inversemblant un Maragall afirmant que, a ell, al capdavall, no li interessa la política?