U.E. Lleida

Lleida · Observar la resolució amb què els polítics miren d'evitar la desaparició d'alguns clubs, assimilant-los a béns públics preciosos, mereixedors, si convé, de tractes d'excepció o privilegi, dóna alguna pista, si no de l'abast del poder cohesiu del futbol, sí, almenys, de l'abast de la creença en aquest poder. Resulta versemblant que un dirigent polític preferís la privatització total de la sanitat abans que la suspensió de la Lliga; simètricament, ens podem imaginar sense dificultats que la segona eventualitat generaria més contestació i disgregació social que no pas la primera.

I, malgrat les tensions a què donaria curs, ¿no fóra potser necessària la desaparició del futbol perquè, a la llarga, poguéssim orientar les nostres accions d'acord amb una jerarquització de les institucions socials més racional, això és, més adequada als nostres interessos objectius? Un tal desig ha estat expressat, en els últims anys, no sabem si del tot seriosament, per algun intel·lectual lúcid, però a nosaltres no deixa de remetre'ns a aquell ascetisme revolucionari, procliu al sacrifici de recompensa incerta, amb rivets demòfobs i secretament partidari del com pitjor, millor. Si, en termes individuals, no hi ha incompatibilitats lògiques ni empíriques entre ser hooligan i ser addicte al Manifest comunista, tampoc n'hi ha d'haver en termes col·lectius.

La senyora Annabel Junyent, que va ser la millor postora en la subhasta per l'extinta UE Lleida, però que ha incomplert l'aval a què s'havia compromès, així com alguns tràmits administratius ─de manera que ha portat el futbol d'elit de la ciutat al caire de la desaparició─, no hauria de prendre's tan seriosament el que diuen alguns intel·lectuals, per més lúcids que siguin.