Alvárez va adoptar un discurs quasièpic, en què l'arribada de l'AVE a Barcelona deixava de ser un mer assumpte de competència tècnica o capacitat de gestió per convertir-se en el subproducte de disposicions individuals com el voluntarisme i l'obstinació, i va ser precisament aquesta grotesca transposició de gèneres (èpica del resistent, antes partía que doblá, en lloc d'un circumspecte informe politicotècnic acompanyat de disculpes als usuaris) el que motivar, entre els catalans menys procaços, preguntes com ara "i aquesta tia, d'on collons ha sortit?". La inèpcia política és una oportunitat per a la superació personal... si accedir al ministeri de Foment té el mateix valor que apuntar-se a un curset de dibuix quan dibuixar no se'ns dóna bé.

"No arriscaré la unitat del PSC per tenir un grup propi a Madrid". Àngel Ros no ha va dir: ho va proclamar, amb solemnitat, en un conclave socialista, pocs dies abans d'arribar a un pacte amb Bustos que excloïa el grup propi al Congrés a canvi de legalitzar eventuals dissentiments de vot amb el PSOE. Vet aquí una nova inadequació entre gènere i contingut: "no arriscaré la unitat del PSC per..." escau a un conversa privada amb els col·laboradors més propers, a un lament íntim per la impotència del propi projecte, pel xantatge, via amenaça de ruptura, que haurien practicat els militants informals de federació catalana del PSOE; o bé a una conversa igualment privada però centrada a definir els següents moviments tàctics: ajornem el plet pel grup propi fins que tinguem les regnes del partit. Les misèries del socialisme català ─la seua incapacitat crònica per emancipar-se del PSOE o bé els acords de vol gallinaci amb què es pretén temperar els desitjos de renovació─ no encaixen dins el motllo retòric de la declaració solemne.