Lleida · Ben mirat, però, convé agrair als tals marmessors que el seu discurs s'estigui fent tan eloqüentment càrrec, en els últims mesos, dels interessos a què es deuen: si ideologia ─d'acord amb una formulació avui poc acreditada─ és aquell dispositiu pel qual l'individu s'imagina contínuament interpel·lat per la societat, talment fos el centre de les seues preocupacions, és clar que els dirigents del PP estan contribuint a desfer aquesta il·lusió narcisista i, doncs, a acarar-nos amb la nostra subalterna posició real.

La invocació de l'interès general i els laments rituals per la desocupació i el subcosum de la classe mitjana en avall ja no suggestionen la ment d'uns ciutadans que, gràcies a la intemperància i la frivolitat de la dreta espanyola, comencen a afigurar-se allò que la ideologia no els revelaria ni sota tortura: que són un element més, intercanviable i prescindible, d'una estructura insensible a la seua singularitat ─o, dit en termes menys asèpticament estructuralistes, que són una puta merda. El que no ha aconseguit la retòrica revolucionària potser ho farà possible la impudícia reaccionària.