el municipalisme del PSC, simbòlicament radicalitzat, en aquesta campanya, amb la marginació de les sigles del partit, és la manifestació desplaçada del seu desig de sobirania, si no la vivència vicària d'una experiència de no-subordinació.

D'acord que una explicació mantegosa com aquesta, més benèvola amb el PSC que no pas la prosaica, no convenceria ni Déu. D'acord que la insistència d'Àngel Ros en l'autonomia del seu projecte de ciutat, en la seua lleialtat als lleidatans per sobre del partit, en la seua capacitat d'enfrontar-se amb els capitostos del PSC en defensa dels interessos locals, respon a la ja prou comentada estratègia d'autoocultació d'una marca que cotitza molt a la baixa ─i també, en aquest cas, al propòsit d'autorepresentar-se, de nou, com un autèntic líder, algú capaç per governar, mesos a venir, la socialdemocràcia catalana. D'acord.

Alhora, però, és cert que l'única experiència de sobirania política efectiva, d'acompliment d'un projecte propi, més o menys transformador i ininterromput que ha viscut el socialisme català ha tingut lloc a les grans ciutats. Diguem que el municipalisme dóna sentit a l'existència d'un partit capaç de fer sentir vergonya, en determinades votacions a Madrid, a alguns dels seus elements més destacats. Diguem que si aquest diumenge es confirmen els pitjors presagis per al PSC, alguns socialistes catalans perdran, també, l'únic objecte amb què sublimen el desig d'alliberar-se de llastimoses servituds.