1. Ara que l'estat de coses futbolístic admet, sembla, una distinció racionalment sostenible entre bons i dolents (no es tractaria, doncs, de la clàssica ceguesa partidista del hooligan, ni del maniqueisme, si es vol, naïf, amb què l'aficionat fervorós jutja tot afer futbolístic o parafutbolístic, sinó d'una distinció objectiva, teòricament informada, entre un comportament virtuós i un de vil).
Ara que el plet esportiu vol, novament, una lectura en termes de conflicte polític entre dominador i dominat (no pas per les presumptes provocacions irredemptistes d'un central blaugrana, sinó perquè la visió madridista del món, a tocar, tot sovint, del deliri, ha tornat a exhibir la seua capacitat d'imposar-se); i ara que, en fi, nosaltres juguem endimoniadament bé i amb tot de jugadors de casa, mentre que ells... potser convé recordar que, avui al vespre, s'enfronten dos clubs europeus igualment poderosos i rics, consagrats professionalment al mateix esport i negoci, i no pas onze benefactors de la humanitat contra onze despietats sicaris.
2. El problema no és la prepotència de l'entrenador del Madrid, sinó la prepotència de la posteritat, que està feta de títols. Amb tot, els historiadors del futbol més solvents deixaran escrit que hi va haver dos menes de madridistes: els qui van riure totes les gràcies a l'eficaç entrenador portuguès (la majoria) i els qui inevitablement acabaven al·ludint al mite de Faust per explicar la situació del seu club (una minoria).
3. Un no està segur que el soci del Barça que va votar Rosell tingui dret a queixar-se del silenci pusil·lànime del president.
