No ens cansarem de repetir-ho: bona part de les invitacions a fer anàlisis més complexes o penetrants del moment històric que viu el país, per contrast amb la pueril hermenèutica que manejaria l'independentisme més partisà, no són sinó un recurs per donar dignitat intel·lectual a la por, el desconcert o la irritació que causa la univocitat dels fets.
Lleida ·
Davant la rotunditat fàctica d'una majoria autodeterminista, la prospecció política que se centra en els moviments tàctics d'un partit espanyol en decadència, endevinant-hi sagaces maniobres potencialment decisives, no ens fa més lúcids, realistes o informats, sinó que ens distreu o ens confon.
Volem dir: al poble que s'ha alçat per poder decidir si s'emancipa no se li demana que pari atenció en el principi d'ordinalitat que el PSOE ─captiu, encara avui, del dogma feixista de la unitat pàtria─ declara que vol incloure en una fantasiosa reforma constitucional.
L'estat autonòmic federalitzant que han prefigurat els socialistes espanyols no és un inopinat envit a la societat catalana, ni aporta complexitat a l'estat de coses: suposa, a tot estirar, un motiu per a la rialla sardònica davant els cops de cec o l'estultícia d'un partit que vol fer com si donés respostes atrevides als nous problemes que afronta Espanya. Fins i tot l'alcalde de Lleida se n'adona.
Confiança en la majoria social i un estret pensament binari ─què ens atansa a l'exercici del dret a l'autodeterminació i què ens n'allunya. Aquesta és la recepta. El nostre repte és realitzar un acció col·lectiva relativament senzilla, no pas crear un sistema especulatiu que integri qualsevol contingència, com ara una trobada a Granada.
