Jordi Pujol, doctor honoris causa per la Universitat de Lleida.

Lleida · De vegades fa l'efecte que, per a determinats elements, ja granats, de l'esquerra catalana, la transició a la democràcia va ser un frau no pas per la seua dimensió lampedusiana ("canviem-ho tot perquè res no canviï"), sinó perquè va encimbellar, a escala catalana, un individu ridícul i extemporani anomenat Jordi Pujol. Un missaire de dretes, bufonesc, d'un nacionalisme tronat. Un menestral amb ínfules d'estadista i moralisme vacu. Un enemic de l'alta cultura mogut per un messianisme patrioter convenientment atenuat per les formes d'un botiguer, pel pragmatisme d'un senyor Esteve. Etc.
Pujol ja és, com el mite, història feta natura, i no té gaire sentit odiar un arbre
El menyspreu per Jordi Pujol i la consegüent propensió a enfrontar-se, no pas a l'home real, políticament superdotat, sinó a la seua caricatura, són fills de la frustració d'una esquerra que se sabia hegemònica, més culta i més guapa. I són, també, l'índex d'una espatarrant falta d'intel·ligència política. Pujol va guanyar totes i cadascuna de les eleccions a què es va presentar. I avui es passeja pel país amb l'autoritat incòlume, o amb l'escreix d'autoritat que dóna la condició d'expresident: dilluns va ser investit doctor honoris causa per la UdL en reconeixement del seu paper decisiu en la creació de la universitat, i el fill del psuquero nat als vuitanta ─que, a més de ser de molt d'esquerres, és independentista, i que té, doncs, una opinió molt negativa del que va suposar el pujolisme─ no va trobar el moment d'anar a increpar-lo.

Pujol ja és, com el mite, història feta natura, i no té gaire sentit odiar un arbre. L'antipujolisme no és, avui, afortunadament, matèria de psiquiatres, sinó una tranquil·la presa de posició, producte d'una freda i retrospectiva anàlisi política. L'antipujolisme ja no és, també afortunadament, aquella fòbia generacional que impedeix a l'esquerra catalana conciliar-se amb el seu país.