Les eleccions del passat 28-N van dividir Catalunya entre els que volien un govern de dretes i un d'esquerres. La consulta de la Diagonal va dividir els ciutadans de Barcelona en tres grups: els que la volien com una rambla, un passeig o que no es toqués res. Les eleccions al deganat de qualsevol facultat divideixen professors i alumnes. Les eleccions a una escala de veïns també. Totes les eleccions divideixen, però precisament, l'essència de la democràcia és que la minoria accepta la majoria i aquesta respecta la minoria. I no passa res, es continua vivint en pau.
Un dels arguments que tradicionalment es fa servir des de CiU és que el dret a decidir, l'exercici del dret a l'autodeterminació, dividiria els catalans. I tenen tota la raó. Hi hauria gent que votaria que sí a la independència i gent que no, com quan es va votar la pertinença a l'OTAN. Tots els referèndums divideixen però la divisió mai ha de ser l'excusa per no fer-los. La divisió és una obvietat. Qualsevol resultat divideix.
El nou president de la Generalitat, Artur Mas, sosté que prefereix consultar sobre temes que uneixin enlloc dels que divideixen i posa com a exemple el pacte fiscal. Quina seguretat té que no crearà divisió? Segur que hi haurà gent que s'hi oposarà. I això se suposa que no el farà posposar la seva determinació. Per tant, en el dret a decidir estem davant d'una opció de voluntat política. Si es vol tirar endavant, es fa. I si no, no. La democràcia no és una qüestió de percentatges. I a més, què passaria si un referèndum d'autodeterminació el perdéssim? Res. Al Québec n'han perdut dos i el sobiranisme continua viu. Si no el volen fer, que no el facin, però que no busquin l'excusa en una divisió que és tant obvia com que dos més dos fan quatre.
