CiU i el PSC passen per problemes a menys d'un any de les properes eleccions catalanes. I dels grossos. L'escàndol del Palau de la Música primer i el cas Pretòria després han deixat els dos grans partits polítics catalans en una mala posició i immersos encara en una incòmoda perplexitat. La corrupció -prèviament coneguda o no- els esquitxa de forma més o menys directa i no falten els espontanis que, en sentir-se contra les cordes, opten per buscar bocs expiatoris i proposar una gran coalició que freni el desgast de les grans opcions. Altres, en canvi, alcen la veu per demanar regeneració política. Sembla, però, que tenen més possibilitats de sortir-se amb la seva els que demanen sociovergència i omertà que no pas els que pretenen una regeneració i l'obertura d'una nova etapa, vista la rapidesa amb la que la direcció dels socialistes catalans ha sortit a tirar aigua al vi de les propostes del conseller d'Economia, Antoni Castells. Convergència està francament espantada pel que puguin donar de si les converses telefòniques que, durant dos anys, el jutge Garzón ha intervingut a Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, i entre alguns dels seus dirigents hi ha la convicció íntima que només pactant amb els socialistes es pot evitar una estripada, diuen ells, orquestrada des dels poders de l'Estat.
Així les coses, i amb l'espantall de la sociovergència, augmenten les possibilitats dels partits que juguen un paper més secundari, tal i com va passar a les eleccions de 2006, en que el bipartidisme va fracassar de nou. ERC, però també el PP i ICV-EUIA, juguen bé a la contra atiant els temors de bona part de la ciutadania a una concentració de poder, a un repartiment a dos. Les direccions d'aquests partits comparteixen amb PSC i CiU la preocupació pel desprestigi de la política, però estan segurs que seran els grans els qui, com ells mateixos han reconegut, acabaran pagant a les urnes els casos de corrupció.
L''amenaça' de la sociovergència semblava desapareguda en els darrers anys, però un mal resultat del PSC o una repuntada de CiU com la que marquen les enquestes i que ampliés encara més les distàncies la podria fer creïble. I, més encara, vista la dificultat de la política catalana per fer camí amb l'única influència a Madrid dels diputats d'ERC i el d'ICV atès que, mentre CiU sigui a l'oposició, Josep Antoni Duran i Lleida ja ha assumit que no té marge de maniobra i el PSC segueix sent, si més no de portes enfora, invisible al Congrés dels Diputats.
