Les eleccions basques i gallegues del passat diumenge han tornat a posar al primer pla de la política madrilenya als partits catalans que hi tenen representació diferenciada: CiU, ERC i ICV. La pèrdua del suport del BNG, que es dóna per feta, i la més que possible del PNB si Patxi López opta per ser lehendakari amb el suport del PP, obliga Zapatero a buscar nous aliats per superar, setmana rera setmana, les votacions i aprovar les necessàries mesures contra la crisi a més dels propers pressupostos.
Però els partits catalans, escaldats del seu suport als governs espanyols de torn i dels incompliments de Zapatero en assumptes com el finançament o el desplegament de l'Estatut, semblen estar lluny de brindar un suport fàcil al cap de l'executiu central. De moment, només ERC i ICV han afirmat estar disposats a parlar-ne. CiU, per boca d'Artur Mas que no de Josep Antoni Duran i Lleida, ha dit que de moment que no en vol saber res però el cert és que el PSOE segueix veient en els nacionalistes un aliat fàcil d'atreure. Només cal sentir alguns dels seus dirigents o determinats comentaristes en premsa per comprovar com això es dóna ja per fet.
A menys de dos anys de les properes eleccions generals, el líder de la federació nacionalista no es pot permetre, però, en cap cas, donar estabilitat a un executiu central que sembla que comença a pagar el desgast de la crisi econòmica i els seus efectes. I, de fet, no té res a guanyar pactant-hi. Zapatero no pot tornar a prometre a Mas la Generalitat si guanya després del que va passar en els acords de l'Estatut i un acord programàtic sempre acabaria revertint en benefici de l'actual govern català. De forma ben gràfica, un dirigent de CiU explicava aquesta setmana que, a més del finançament, l'únic que s'hi podria pactar és un desplegament de l'Estatut. Un desplegament que després hauria de quedar en mans de la comissió bilateral que encapçala Joan Saura i on no hi ha cap membre de l'oposició.
Els republicans, en canvi, poden estar més temptats de tornar a provar sort a Madrid. Malgrat que la passada legislatura l'experiència no va ser del tot bona i numèricament són ara molt més dèbils, Joan Ridao sempre ha defensat que "si hi ha partit ERC el jugarà". La consolidació del lideratge intern de Joan Puigcercós i alguns èxits al Govern (la llei del cine que s'ha presentat aquesta setmana o la llei de consultes que s'aprovarà en dues setmanes en són un bon exemple) no aconsellen, en cap cas, obrir una via d'acció política a Madrid sense la perspectiva de grans resultats.
Zapatero vindrà, doncs, a buscar els partits catalans, però aquest cop, a diferència del que passava en la fase inicial de la passada legislatura, la situació interna de cadascun d'ells, la proximitat de les eleccions i la pèrdua de credibilitat del president espanyol i el PSOE en els assumptes que afecten a Catalunya (tal i com recorden, amb la boca petita, alguns dirigents d'un PSC que en quatre anys va passar de dir "si guanya Zapatero guanya Catalunya" a conformar-se amb un "si tu no hi vas, ells tornen") fan preveure un no català com una casa de pagès sempre i quan els socialistes catalans no optin per posar-se mans a l'obra fins les darrers conseqüències per "salvar el soldat Zapatero".
