Les eleccions d'ahir van constatar el mal moment de forma del tripartit. Els resultats no permeten ser massa optimistes si el que es vol és la reedició de l'acord d'esquerres a la Generalitat de Catalunya.
Queda poc més d'un any per als comicis autonòmics i molta serà la feina que hauran de fer les tres formacions si el que encara volen és preservar la seva majoria absoluta i barrar el pas a CiU que, en el millor dels casos en solitari i en el pitjor amb un acord amb ERC o amb el PP, té a l'abast arribar a la Generalitat l'any 2010.
Les tres forces de govern van perdre en total 300.000 vots i, en un context de baixa participació, van demostrar una incapacitat alarmant de convocar el seu electorat més fidel. Els governs paguen les crisis, és cert. Per tant, també l'ha pagada l'executiu de José Montilla, descontent perquè des de Madrid no hi ha cap previsió d'afrontar reformes estructurals que Catalunya necessita per fer-hi front, tal i com va explicitar fa uns mesos el president en una conferència al Cercle Financer de La Caixa.
Però no és menys cert que els incompliments per part del govern central amb Catalunya i la incapacitat del tripartit de fer-se valdre davant Zapatero també poden haver passat factura i desmobilitzat de forma significativa els votants de l'esquerra governamental catalana.
El proper repte electoral del PSOE també són les eleccions catalanes i si l'objectiu compartit és que José Montilla segueixi sent president de la Generalitat caldrà que s'esmeri de forma significativa en els assumptes pendents, començant per l'acord de finançament autonòmic que ja duu gairebé un any de retard, seguint pel traspàs de rodalies i el desplegament de l'Estatut i acabant amb assumptes com el model descentralitzat de gestió aeroportuària. El gran dubte és si, comptant que hi ha hagi reacció a Madrid i a Barcelona, s'és encara a temps de revertir la situació.
El tripartit corre el risc de caure en l'anàlisi complaent. El PSC ha guanyat però el seu descens és acusat i la seva estratègia mobilitzadora contra el PP comença a donar símptomes de fatiga i, a més, ja no valdrà per les catalanes. ERC ha pujat en relació a les espanyoles en percentatge, però el seu pinyol es va llimant i ahir es va quedar en 180.000 vots, menys dels que va obtenir a les llunyanes espanyoles de l'any 2000. Un cop més, els republicans, que als handicaps dels seus socis hi afegeixen les crisis internes, baixen, i pocs aposten ja perquè Joan Puigcercós aconsegueixi més de 20 escons a les catalanes si no és que fa una autèntica revolució molt ben païda pel seu espai electoral. I ICV pot estar satisfeta de mantenir l'escó, però la seva gestió governamental li passa factura i és difícil que pugui corregir la tendència.
Així les coses, i sense un Montilla capaç d'exercir un gran lideratge moral del país en un moment difícil, les europees han estat un termòmetre que ha permès constatar que només un autèntic cop d'efecte en el finançament o una plantada davant el TC si es retalla o rebaixa l'Estatut, sumat a la complicitat de Zapatero en l'anomenada agenda catalana', pot fer possible que les esquerres tornin a tenir majoria a Catalunya. Potser la derrota electoral del PSOE, que aquest cop Catalunya no ha impedit, facilitarà les coses.
