Potser l'oferiment de Solidaritat Catalana de concórrer a les eleccions amb una gran coalició independentista era un brindis al sol. Potser la fragmentació electoral és inherent a l'espai independentista. Potser sí, hi ha massa galls al galliner. Però Esquerra s'equivoca descartant d'entrada una associació amb tots els grups independentistes que concorrin a les eleccions.
Per boca del seu portaveu, Ignasi Llorente, hem tornat a sentir dels republicans aquella retòrica sofista que ha acabat amb dos tripartits amb l'argument que el PSC es catalanitzaria. Tirant de l'argumentari que es va inventar Xavier Vendrell, Llorente va assegurar que Esquerra no contempla la possibilitat d'associar-se amb Solidaritat o Reagrupament i els va animar a ocupar "l'espai independentista de centredreta".
L'obsessió que alguns dirigents d'ERC tenen per ser un partit "només d'esquerres" explica, en part, la baixada en els resultats electorals dels republicans en el darrer cicle. La tradició d'un partit és molt difícil de canviar i ERC mai ha estat una formació d'esquerra radical com alguns preténen. De fet, afirmar que ERC només és un partit d'esquerres és faltar a la història d'un partit que s'ha alimentat, tant durant la Segona Republica com des de la Transició, d'un bon nombre de sufragis provinents del centre i el centre dreta polític.
Amb l'enrocament del partit a l'esquerra ERC perd una nova oportunitat de liderar un moviment independentista de consens. Potser igualment, al final, tampoc hi hagués hagut consens per les llistes i tot hagués acabat amb un fracàs, però els republicans havien d'haver donat alguna oportunitat més a Laporta i companyia, sense intentar humiliar-los per "ser de centredreta".
Ara mateix els republicans estan en una posició força incòmode. Han perdut la capacitat de liderar l'independentisme, però tampoc són una referència clara per a votants progressites descontents amb el PSC. I és que a Catalunya el pes del factor nacional en el vot és molt superior a l'eix esquerra-dreta.
