El conseller d'Educació, el socialista Ernest Maragall, ha estat aquesta setmana el protagonista polític. Les seves declaracions reconeixent que el tripartit és un model esgotat que, malgrat els aspectes positius de la seva gestió, difícilment es repetiria i que no ha aconseguit quallar entre la ciutadania, han provocat un autèntic terrabastall dins i fora del PSC i del Govern.
Pocs pensaven que el germà de l'inventor dels tripartits, primer a Barcelona i després a Catalunya, seria el que, de forma més clara, els cantaria les absoltes. Al PSC la seva declaració els ha agafat a contrapeu si bé és cert que és, en part, compartida. Els socialistes catalans -pràcticament amb la única però significativa excepció del president Montilla- fa temps que es desmarquen públicament del tripartit per impedir que la campanya s'encari com un duel a tot o res entre CiU i el tripartit. El seu objectiu és bipolaritzar-la al màxim i allunyar-se de la radicalitat dels seus dos socis per competir en l'espai central de l'electorat amb la federació nacionalista, que busca monopolitzar-lo intentant forjar pactes d'Estat a Madrid i reduint les seves proclames sobiranistes a la mínima expressió a Catalunya.
Els socialistes catalans tenen, però, un problema de to. No són capaços de transmetre sense estridències el seu missatge i això provoca que les declaracions de Maragall, que reclamen coses tan lògiques com que el PSC tingui una veu pròpia i quan convé diferenciada del PSOE, es treguin de polleguera. El conseller d'Economia, Antoni Castells, ha sortit avui a fer-li costat.
El sector catalanista del partit, que també és el més moderat, és el que se sent més incòmode amb ICV amb assumptes com la llei de Succesions o d'Educació i el que té més clar que cal lluitar per un espai polític més reforçat i central a Catalunya. Saben també que aquesta actitud pot fer inviable un tercer tripartit i, per tant, acabar amb la trajectòria de José Montilla com a president. Però és evident que ningú al partit pot desautoritzar de pla les seves intencions de preservar el perfil propi del socialisme català. El PSC, atenallat per la crisi i sabedor dels escassos resultats que aquest cop li donarà la figura de Zapatero, dóna, per primer cop ens mesos, senyals de tensions internes per la tàctica a seguir.
