La llarga negociació del finançament autonòmic ja és història. Les converses es van tancar ahir un cop ERC va donar el si a les xifres del govern espanyol i la vicepresidenta Salgado va presentar el model, que serà aprovat el proper dimecres sense entrabancs.
El model canvia algunes qüestions importants però té un abast limitat: el que marcava l'Estatut que el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va pactar amb Artur Mas, líder de CiU, l'any 2006. El paper d'ERC, a pesar dels seus lògics dubtes, ha estat clau per salvar el tripartit i elevar la xifra final. Però el que ha pactat Joan Puigcercós està fora del model i, havent donat el sí com ho van fer -sense veure la concreció de tot plegat i pràcticament de paraula però amb l'acord de Josep-Lluís Carod-Rovira i Joan Ridao- els obligarà a estar molt atents a allò que es redacta a Madrid, tant a la llei orgànica de finançament autonòmic, la LOFCA, com a la llei de l'economia verda i els propers pressupostos. Aquestes normes també inclouran partides que els republicans han acordat per arribar als 3.800 milions sense trasbalsar el sistema que el conseller Castells, que després de Joan Puigcercós és el gran guanyador del procés, va pactar dijous. Uns diners que han de servir per millorar l'obra de govern i seguir creant estructures d'Estat tot i que els dirigents del PSC semblen més partidaris d'abocar bona part dels més de 4000 milions que arribaran en els propers mesos (els de 2009 i 2010) a eixugar el dèficit públic de les perjudicades arques de la Generalitat.
s cert que, en el marc de l'actual estat de les autonomies i mentre Catalunya sigui de les de règim comú' i no tingui un Estatut que passi per davant de la LOFCA i estableixi més ambició en matèria de finançament, això és al màxim que es podia arribar, més en un context de crisi. Però no ho és menys que ara caldrà estar molt atents a l'aplicació de la norma i que ERC ha quedat parcialment desarmada. Per arribar als 3.855 milions per al quart any ha hagut de comprometre el vot no només a la LOFCA, com era lògic, sinó també als pressupostos generals de l'Estat per als propers anys. Això, que és el que hi guanya Zapatero i que ha assumit a costa del que danya la seva imatge la negociació bilateral amb ERC, restarà marge de pressió a Ridao i impedirà a Puigcercós presentar-se amb una aparença d'equidistància a les properes eleccions autonòmiques. Segurament li obligarà, a més a més, a desar al calaix la gran campanya que ERC preparava pel concert. No seria, ara per ara, massa coherent.
En tot cas el model si que dilata en excés la seva aplicació, passant dels cinc anys que marca l'Estatut des de la seva entrada en vigor a sis. Una concessió que el PSC hauria de fer valdre davant el PSOE. Montilla i els seus poden estar satisfets. Han salvat el tripartit i han aconseguit un model de finançament molt millor que el que va negociar CiU malgrat no tenir les servituds del PSC a Madrid. Però també és cert que, per primer cop, Catalunya queda per damunt de la mitjana després d'anys i panys essent molt perjudicada pels models i que el seu constant creixement poblacional es veurà compensat any rera any, cosa que fins ara no passava.
Si bé des del punt de vista sobiranista el model és decepcionant (el concert econòmic, a l'igual que qualsevol altre lligam polític o econòmic amb Espanya, també ho seria) és cert que per al PSC, únic motor federalista dins el projecte espanyol, és satisfactori. Les diferències i desequilibris opacs que produia el sistema actual i que beneficiaava, per exemple, a Extremadura (primera en el rànquing) i perjudicava les Illes (darrera en el rànquing) es redueixen. La forquilla, que arribava a tenir 50 punts en una mitjana estatal 100 castigant a les més dinàmiques, es redueix fins als 20 punts. Les perjudicades ho seran molt menys i les beneficiades s'hauran d'espavilar.
D'altra banda l'anivellament total, que desincentivava els territoris més emprenedors, passa a la història. Per primer cop s'introdueix l'anivellament parcial (75/25) en els termes que estableix l'Estatut -limitat als serveis socials bàsics- i que havia defensat el conseller Castells.
I si Montilla, que ha aguantat més del que podien preveure molts davant el PSOE, i ERC surten units i reforçats a l'espera que Zapatero compleixi (si ho fa serà per la necessitat que té d'assegurar-se els vots d'ERC i ICV atesa la seva debilitat i manca d'aliats estables d'ençà que el PNB és a l'oposició) , en canvi Artur Mas i CiU queden en una posició incòmoda i sense suport mediàtic. La manca de recolzament al Govern en tot el procés i l'haver situat el llistó en xifres impossibles, sumat als magres resultats dels models que van negociar, deixen sense efecte bona part de les seves crítiques més raonables, com ara la referida a la interpretació de l'anivellament o el compliment de les dates.
