Malgrat els intents de tapar-la amb la victòria de la selecció dels espanyols, la manifestació del 10-J va ser un èxit històric que obre una nova etapa al nostre país. s igual que a Madrid no se n'hagin assabentat, extasiats com estan amb un Mundial guanyat amb jugadors prestats del Barça. s igual perquè el més important és el que es decideixi fer a Catalunya a partir d'ara, de com es llegeixi i s'actuï a partir del clam de la gent que va omplir els carrers de Barcelona dissabte passat.
Una vegada més es parla d'unitat, com si fos la fórmula màgica, però els camins per on ha de circular la unitat política no estan clars. Hi ha un sector polític que aposta per refer el pacte constitucional i recuperar els màxims continguts de l'Estatut mutilat. s el sector autonomista, que encara creu que la reforma d'Espanya és possible. s una aposta legítima, però no sembla que interpreti bé el sentit general de la manifestació.
L'altre camí pel que s'aposta és el de la independència, un cop tancades totes les portes de la via autonòmica, que és el que ha fet el Tribunal Constitucional. Aquest camí respon majoritàriament al clam de la gent que va sortir el dissabte al carrer. No hi havia ningú que demanés autonomia, o federalisme. Tots els crits eren a favor de la independència. Però aquesta via té un problema, li falta una estratègia que arribi a ser majoritària al Parlament de Catalunya. Si després de les properes eleccions no hi ha una majoria obertament sobiranista a la cambra catalana, la manifestació no haurà servit de res, i ara com ara, de partit parlamentari que reclama la independència només n'hi ha un.
