La crisi està tancada però el debat continua pendent i tard o d'hora tornarà a aflorar. El numeret de la falsa dimissió escenificat aquest dilluns entre el president Montilla i el conseller d'Educació i la posterior rectificació d'aquest, amb un to vergonyant, potser serveix per silenciar la crisi oberta al si del PSC, però tard o d'hora el debat tornarà a aflorar.

Es pot discutir l'oportunitat i si les formes que va emprar Ernest Maragall són les més oportunes, però alguns dels arguments que ha posat damunt la taula, com la manca de projecte del tripartit o la revisió de les relacions entre el PSC i el PSOE, són de prou pes com per no deixar-los enterrats en el calaix del silenci. s cert que la proximitat electoral no aconsella obrir una crisi, però tampoc tindria perquè ser necessàriament negatiu que el tripartit obrís una reflexió autocrítica sobre el que ha fet bé i el que no, i sobre si té ambició per seguir liderant el país en el futur.

I de la mateixa manera, el PSC hauria de començar a preguntar-se si la relació amb el PSOE li aporta més costos que beneficis. Qüestions com la del grup parlamentari propi no són menors, perquè de tenir-ne a no tenir-ne hi va l'existència o no del socialisme català a Madrid, ara com ara invisible. I aquesta invisibilitat només afavoreix a CiU, que es pot continuar atribuint la representació de Catalunya a Madrid, ja que ni ERC ni ICV tenen prou pes com per contrarestar-ho.

Veient com han anat les coses, sembla que el PSC i el tripartit prefereixen fer veure que no ha passat res, que tot ha estat una sortida de to d'Ernest Maragall, i que les coses han de tornar a la normalitat. Caldrà veure si els electors pensen el mateix, perquè també podria ser que el debat que ara no volen fer, els electors els forcin a fer-lo després de les properes eleccions catalanes, enviant-los a tots a l'oposició.